Datasets:

projecte-aina

/

CoQCat

like 2

Follow

Projecte Aina 126

bios

Anna Maria Janer Anglarill (Cervera, Segarra, 18 de desembre de 1800 - Talarn, Pallars Jussà, 11 de gener de 1885), coneguda com la Mare Janer, va ser una religiosa catalana fundadora de la Congregació de Germanes de la Sagrada Família d'Urgell. Ha estat proclamada venerable per l'Església catòlica i va ser beatificada el 2011. Anna Maria Janer nasqué el 1800 a Cervera, filla de Josep Janer i Pallés, mestre fuster, i de Magina Anglarill i Olivé, de fortes arrels religioses i d'una fe ferma. Decidí dedicar la seva vida a Déu molt aviat, als 16 anys. Ingressà en la comunitat de les Germanes de la Caritat el 25 de gener de 1819, dedicant-se al servei dels desvalguts. El maig del mateix any, va fer els vots de pobresa, castedat i obediència. Molt aviat esdevindrà mestra de novícies i, el 1832, superiora de l'Hospital de Cervera. Les epidèmies de tifus, verola i febres s'afegiren a les dificultats polítiques i a l'expulsió de les germanes de l'hospital. Anna Maria es va veure obligada a fugir cap a Solsona. El pretendent carlí Carles V li proposà personalment, per indicacions del canonge Josep Caixal i Estradé, que formava part de la junta d'hospitals carlins de Catalunya, fer-se càrrec dels hospitals de sang de Solsona, la Valldora i Berga, per assistir els ferits de guerra. Acabada la guerra, hagué de fer camí cap a l'exili en direcció a França; a Tolosa de Llenguadoc treballarà a l'Hospital de la Grave. Retornà a Cervera el 1844 però per pressions governamentals deixà de ser superiora de l'Hospital. L'any 1849 es reformà la Casa de Misericòrdia i li fou encomanada la direcció d'aquest establiment benèfic durant deu anys. També estarà al capdavant de la fundació de les congregacions del Sagrat Cor de Jesús i de l'Associació de les Filles de Maria el 1856. Anna Maria estava convençuda de la necessitat de crear escoles cristianes per a la promoció de la dona i de la família. El 1857, el bisbe Caixal li demanà que es fes càrrec de l'hospital de la Seu d'Urgell, on fundà un institut que se'n faria càrrec: la congregació de les Germanes de la Sagrada Família d'Urgell. Aviat es difondria per la zona, arribant a Canillo (Andorra) i altres llocs d'Andorra. Amb un sentit realista, la mare Janer formava les novícies no només en l'espiritualitat, sinó en ciències i arts, clau d'un bon ensenyament. La revolució de 1868 deturà l'expansió de la congregació i foren expulsades de l'hospital. El novembre de 1874 tornaren a la Seu per atendre l'hospital de la ciutat. El 1880 va ser elegida superiora general fins que en 1883 va quedar lliure de tot càrrec i es va instal·lar a la casa de Talarn (Pallars Jussà), on va continuar el tracte amb les novícies i les alumnes. Hi morí l'11 de gener del 1885. Les restes de Janer descansen al convent de la Sagrada Família d'Urgell a la Seu d'Urgell des del 1961. En 1953 s'incoà la causa de beatificació. Proclamada venerable, fou beatificada el 2011 per Benet XVI, arran del miracle que s'atribueix a Janer, la recuperació d'Anna Padrós i Sellés que patia una malaltia incurable que l'obligava anar amb cadira de rodes.

vilaweb

La vice-presidenta i consellera d'Igualtat i Polítiques Inclusives, Mónica Oltra, ha anunciat que el Pacte Valencià contra la Violència de Gènere té actualment executades o en execució el 82% de les seves mesures, en el seu segon aniversari. ‘El camí cap a la derrota del terrorisme masclista és ple de traves, però és imparable', ha exclamat. En una compareixença a petició pròpia a les Corts per a fer balanç del pacte, ha celebrat que ‘el relat compartit d'unitat política i comprensió ciutadana ha permès reconèixer la violència contra les dones com un conflicte social', el qual ha canviat l'atenció a les víctimes en tots els nivells. Oltra ha arrencat amb el nom de Sheila, Andrea, Nalea, Beatriz, María Asunción, Rita i Elena, les set dones assassinades enguany a mans de les seves parelles o ex-parelles. El pacte va sorgir fa dos anys el 17 de setembre de 2017, ‘sobre la base del consens i, sobretot, en la no confrontació partidista' per a transformar la societat i aconseguir la igualtat. ‘És més fàcil i ràpid canviar una llei que una mentalitat', ha il·lustrat la també portaveu del Consell. L'acord, amb vigència fins al 2022, no és un programa de govern, sinó un document obert. Actualment compta amb un total de 1.009 adhesions d'entitats i 12.039 de particulars. Entre les polítiques hi ha ajudes als fills de víctimes, de 6.000 a 75.000 euros, així com ajuts de lloguer social. Un altre èxit és la multiplicació per nou del fons d'emergència, fins a 900.000 euros el 2019, per atendre quan ‘a dos quarts de la nit et trobes a la porta de casa teva, amb els nens i les maletes, sense saber on anar i amb l'ànima per terra', ha il·lustrat Oltra. També ha ressaltat que la renda activa d'inserció pot arribar a nou-cents euros al País Valencià enfront de la mitjana de quatre-cents trenta a l'estat espanyol. En general, el pressupost contra la violència masclista ha pujat un 150% d'ençà del de 2015.

mitologia

Mini Cerrí (en llatí Minius Cerrinus) era un ciutadà, natural de la Campània, fill de Pacul·la Annia, resident a Roma, que va ser nomenat com un dels dos hierofantes a les Bacanàlia de Roma el 186 aC. Per iniciativa de sa mare, amb el seu germà Herenni va ser el primer iniciat masculí al ritu de Bacus. Pacul·la va organitzar les celebracions a la nit, i aquesta noctis licentia o llibertat de la nit combinada amb la mescla d'homes i dones (permixti viri feminis) haurien conduït a vileses i crims. Pacul·la va argumentar que l'«estupre» s'havia donat sobretot entre homes: plura virorum inter sese quam feminarum esse stupra. Si algú refusava hauria sigut immolat en lloc dels animals. Quan aquestes orgies van ser descobertes el Senat i els Cònsols van organitzar la repressió, en veure-hi una amenaça major per a l'estabilitat de l'estat de tres maneres: decadència moral per la degradació dels valors, amenaça per a l'exèrcit pel gran nombre de joves mascles que en tastar el plaer sexual ja no tindrien interès per a la carrera militar i rebel·lió contra l'orde de l'Estat. Mini va ser arrestat i empresonat per evitar que se suicidés abans del judici. Va confessar davant el senat romà les pràctiques durant les bacanals. Va ser empresonat a Ardea, però la sentència final és desconeguda.

vilaweb

Els partits catalans es van gastar un total de 10,7 MEUR en les eleccions del 27-S, segons un informe de la Sindicatura de Comptes. Són dos milions menys que les anteriors eleccions al Parlament del 25 de novembre del 2012 i una xifra que també està per sota dels comicis del 2010 i 2006. JxSí va ser la coalició que més diners es va gastar, amb més de 3,7milions, seguit del PSC amb 2, PPC amb 1,8, C's amb 1,6, CSQP amb 1 i, finalment, la CUP amb 414.000 euros. La Sindicatura de Comptes ha detectat que JxSí va ser l'única candidatura que no ha complert el límit màxim de despesa electoral. L'ha superat en un 0,42%, un percentatge inferior a l'1% que la llei tipifica com a infracció. Del total de 10,7 milions que els partits van invertir en les eleccions, 7,6 corresponen a despesa subvencionada. En el seu informe, la Sindicatura fa una sèrie de recomanacions. Una de les més destacades és que aposta perquè ‘s'estudiï la conveniència de reduir la despesa per mailing‘, ja que la despesa dels partits en aquest concepte ha estat de 3,4 milions, que suposa un 31% del total gastat. A més, la Sindicatura assenyala que si s'analitza el cost unitari de la tramesa de sobres i paperetes electorals s'observen variacions significatives entre les diferents formacions polítiques i que, en alguns casos, ‘el cost unitari d'alguna formació supera el doble del cost unitari d'altres'. Una altra de les observacions de l'informe és que caldria que el legislador regulés el buit legal existent referent a les noves formes de finançament privat, com ara la concessió de microcrèdits realitzats mitjançant plataformes digitals de finançament col·lectiu. Aquest tipus de finançament, segons la Sindicatura, no està expressament previst a la legislació sobre finançament dels partits polítics ni en la LOREG. La Sindicatura també creu que la normativa hauria d'identificar de forma més clara els conceptes de despesa que s'inclouen dins de les despeses de publicitat i també la regulació de suports basats en tecnologies de la informació com pàgines web, diaris digitals i xarxes socials. La despesa dels partits en els comicis al Parlament ha anat disminuint en els darrers anys. En les eleccions del 25 de novembre del 2012 va ser de 12,7 milions, les del 28 de novembre del 2010 van suposar una despesa de 14,8, una xifra semblant als comicis del novembre del 2006 quan els partits es van gastar un total de 14,4.

books

L'Andreu s'havia casat amb la Tecla estimant-se de debò i a desgrat de la Bel, la mare de la Tecla, que era una vella ventruda i desdentegada que duia una castanya molt petita al cim del cap i una avarícia aferrada al mig del cor. Ell passava el dia als conreus atiat per la seva dona que el feia treballar amb ses paraules plenes d'encís per fer-lo ben veure de la vella ventruda. L'Andreu era un home que s'adaptava tot seguit a l'ambient que el voltava; al costat de la Tecla, ben aviat esdevingué un treballador desficiós d'assolir tota la joia que donava la terra ben treballada i tot el goig de veure's lloat i amoixat per aquella dona formosa i plena d'encant i joventut. La Tecla era una dona entenimentada que duia la casa amb un ordre i una netedat corprenedors, sempre amatent a complaure els amos que miraven aquell matrimoni com una joia que no mereixien. La Tecla va passar el primer any de matrimoni aureolada d'una felicitat esplendent. Veia la mare contenta d'aquell gendre que no havia volgut, veia el seu home allunyat dels antics companys del poble llunyà, i les terres ufanes sembrades de riqueses abundants. I vingué la joia de la maternitat. Un noi vermell i rodanxó que l'Andreu mirava embadalit, tot donant-se compte que els nadons respiraven, tosien, feien eixabuiros davant del sol i badallaven. ¡Ell que jamai havia mirat cap criatura i trobava més bonics els cadells! L'alegria va entrar en aquella casa aposentada entre les terres com un castell dominador de tota la contrada. De tant en tant, com les temors llunyanes d'una tempestat, naixia una discussió entre la Bel i l'Andreu, però la Tecla tot seguit esbandia la renyina congriada, que es fonia com un borralló damunt una mà febrosa. -Mira, Tecla: no vull que vagis més al mercat; vas molt cansada i primer ets tu i el bordegàs- deia l'Andreu amorosament. -Bé, doncs; de què menjareu?- exclamava la Bel tota rancuniosa i engelosida -tot va tan bé! en bona fe… aniràs a vendre, perquè jo ho mano!

mitologia

Eíon[a] o Eiones(en grec antic Ἠιών[b] o Ἠιόνες[c] era una ciutat de Macedònia, que menciona Homer juntament amb Trezè i Epidaure. Es diu que va ser una de les ciutats fundades pels dríops quan Hèracles els va expulsar dels seus llocs d'origen al nord de Grècia. Es creu que era el port de la ciutat d'Amfípolis. Estava situada a la desembocadura del riu Estrimó. Els atenencs van intentar capturar Eíon l'any 497 aC durant la Revolta Jònica, revolta que va fracassar ja que els perses van restablir el seu control sobre Tràcia, inclosa Eion, i van construir allí una fortalesa amb l'objecte d'establir-hi un punt de defensa permanent. L'any 492 aC, Eíon era una de les principals ciutats aquemènides de Tràcia, on s'emmagatzemaven subministraments i armes per al rei de Pèrsia Xerxes. Heròdot i Diodor de Sicília parlen de les guarnicions perses a Tràcia, i tots dos citen Eíon, i diuen que el govern de la ciutat era persa. Xerxes, al retornar al seu país, es va embarcar a Eíon cap a l'Àsia. Boges en va ser nomenat governador però els atenencs dirigits per Cimó II van posar setge a la ciutat. Boges va rebutjar l'oferta de retirar-se honorablement que li havia fet Cimó, va destruir el tresor de la ciutat, va matar la seva família i es va suïcidar quan ja no quedava menjar. Cimó va desviar el curs del riu Estrimó cap a les muralles d'Eíon, i l'aigua va estovar les parets fetes de maons i de fang que van caure tot seguit. Els seus habitants van ser venuts com a esclaus. Bràsides la va atacar per terra i mar però Tucídides d'Alopece, que havia arribat des Tasos el va rebutjar. Després la va ocupar Cleó que quan va ser derrotat a Amfípolis es va replegar a Eíon. L'any 437 aC, es va fundar la colònia d'Amfípolis, dirigida per Hagnó, que van utilitzar Eíon com a base d'operacions durant la fundació. Eíon va convertir-se en el port d'Amfípolis i va seguir la seva sort. A l'època romana d'Orient es va dir Komitisse i els venecians la van anomenar Contessa. Queden les ruïnes de la ciutat bizantina.

mitologia

Angra Mainyu (en avèstic) o Ahriman (en persa) és una divinitat del zoroastrisme que representa la força maligna que intenta arrossegar l'home cap a l'error. El seu nom significa "pensament estroncat" o "pensament angoixat". En el zoroastrisme original, Ahura Mazda (o Ormazd) era considerat el Déu suprem, i com a tal va crear dos esperits oposats: Spenta Mainyu (l'esperit de la Veritat o del Bé) i Angra Mainyu (l'esperit de la Mentida o del Mal). Ulteriorment, Spenta Mainyu va ser reemplaçat per Ahura Mazda, que va esdevenir així l'adversari directe d'Ahriman. El nom no apareix en les velles inscripcions perses; a l'Avesta, el recull de textos zoroàstrics, és anomenat el "germà bessó" de l'Esperit Sant, l'oposat de Spenta Mainyu. És considerat com el dimoni destructor, la font de tots els mals del món i, com Ahura Mazda, existeix des de la Creació. Ahriman va escollir el Mal conscientment, essent el responsable de la creació material, de la il·lusió, de l'error i de la mentida. La seva major maldat fou corrompre el foc pur creat per Ahura Mazda, al que li va donar color i li afegí el fum. El dia del Judici Final serà destruït per Spenta Mainyu i desapareixerà del món per sempre. Es pot observar una analogia amb les creences de les religions monoteistes abrahàmiques a través del concepte de Satanàs com el principal agent de la maldat. Segons l'antroposofia de Rudolf Steiner, Ahriman és una de les dues entitats, junt amb Llucifer, que s'oposen a l'evolució de la humanitat, però que alhora la fan possible. Steiner identifica Ahriman amb Satanàs, el qual seria ben diferent de Llucifer: Ahriman és qui fa de l'home un ésser terrestre sotmès a les lleis de la matèria, mentre que Llucifer tendeix a alliberar-l'en. Així, Ahriman confereix als humans una intel·ligència freda i abstracta desproveïda de sentiments, tornant-los prosaics i amorals.

mitologia

La Tarasca, emparentada amb la «cuca fera», és un animal fabulós de la tradició popular originari de la vila occitana de Tarascó (Provença). La llegenda diu que la Tarasca era una horrible serp de mar d'ulls rogencs i alè pútrid que vivia en una cavitat aquàtica sota el castell de Tarascó. Des d'allà sotjava els viatgers que creuaven el Roine per a alimentar-se'n, sembrant el terror arreu del país. És descrita de la manera següent per Jaume de la Voràgine (Iacopo da Varazze) a la Llegenda àuria què escrigué entre els anys 1261-1266 : Existeixen diverses versions que expliquen el final del monstre. Una d'elles diu que una joveneta originària de Judea, Santa Marta de Betània, vingué a evangelitzar la Baixa-Provença i decidí de desafiar la bèstia. Amb tota la compassió que li procurava llur fe cristiana, obtingué, mitjançant pregàries, la submissió de la criatura la qual es deixà domar. Amb la bèstia amansida i sense lligar, tornà Santa Marta al poble, però la gent, aterrida en veure aquell monstre, s'hi llançà a sobre fins que el mataren. Aleshores Santa Marta predicà un sermó a la gent i molts dels vilatans es convertiren al cristianisme. Una altra versió diu que setze joves haurien desafiat i matat la Tarasca; només vuit n'haurien sortit vencedors i haurien fundat les ciutats de Tarascó i Bellcaire. Hom pot relacionar aquesta llegenda amb altres històries anàlogues de sants sauròctons, com Sant Jordi.

books

-Oidà, que no ho sabeu? Avui ha nascut en Pelanassos i li han fet ¡un bateig! Ets arbres s'han llevada sa gorra, es Montseny s'ha posat mantellina blanca i sa rosada s'és tornada confits. -Bona, bona! -cridàrem tots. I certament semblava que ens haguessin donat la bona nova del naixement d'un ésser xamós, que portava alegria. Havíem de fer quelcom divertit: ho teníem al cor d'una manera indeterminada. En Xaneta va començar a concretar-ho. -Si anéssim a parar!… Avui ha d'ésser estat dia d'entrada. Rellamp, que n'hauríem hajats avui d'ocells, amb sa matinada de color de cendra i es fred tan viu! …Rellamp! i es temps de sa passa no dura gaire. Aviat no hi haura sinó pastorells. Jo m'hi fonc! Tants de reclams de tota mena, que tinc a casa! Però es vesc és car… és car… i, aneu!…ets guardaboscos vigilen que hom no sap on tallar un arbret.

bios

Francesca Vergés i Escofet (Figueres, 17 de Juliol de 1898 - Barcelona, 11 de maig de 1976) Vergés Fou una activista republicana i catalanista. Arrelada al barri barceloní de Sant Andreu de Palomar, fou militant d'Esquerra Republicana de Catalunya i membre d'Estat Català. Represaliada pel Franquisme, complí condemna a la Presó de dones de les Corts. Nascuda a Figueres el 1898 era filla de Joan Vergés i Darnés i Anna Escofet i Costa, tenia dues germanes: Dolors i Antònia, i dos germans: Ferran i Joaquim, aquest últim era mosso d'esquadra i s'exilià a França després de la Guerra Civil. Als inícis dels anys 20 es traslladà a Sant Andreu de Palomar (Barcelona) Es casà amb Josep Mª Colomer i Trillas (1899-1956) i tingueren un fill, Ramón (1925-1969) Militant d'ERC i Estat Català, fou una excel·lent oradora i propagandista. El 30 de novembre de 1931 acompanyà el President Macià en la seva visita oficial al barri de Sant Andreu amb motiu de la Festa major. El 12 de febrer de 1933 fou elegida vocal de la junta directiva de l'Avenç Obrer Català, conegut popularment al barri com El Casinet. Formà part de la comissió política i fou membre destacat de la secció femenina de l'entitat, participant en xerrades sobre feminisme i organitzant cursos d'història i gramàtica de la llengua catalana amb la voluntat d'instruir i ampliar la cultura general de les dones. El novembre de 1933 participà activament en els actes de campanya d'ERC a les eleccions generals juntament amb Dolors Bergalló, Núria Oromí, Reis Bertral, Anna Murià, i els líders Francesc Macià, Josep Dencàs Puigdollers i Ventura Gassol. El diari La Humanitat del 17 de juny del 1933 ressaltava la seva brillant oratòria i li dedicava una extensa entrevista en la qual feia una ferma defensa de la llei del divorci i demanava a les dones més implicació en la vida social i política del país. Aviat fou coneguda amb el sobrenom de La Nelken per la seva semblança amb la política i escriptora espanyola Margarita Nelken. El gener de 1934 feu campanya per a la Coalició d'Esquerres a les Eleccions municipals. Més endavant participà activament amb el seu marit en els Fets del sis d'octubre que desembocaren en l'empresonament de tot el govern català i la suspensió de l'Estatut de Núria. El 15 de febrer de 1936 fou una de les ponents del miting celebrat al Teatre-jardí de Figueres en el qual demanà el vot pel Front Popular i pronuncià un dur al·legat contra les organitzacions de dretes, exigint l'alliberament del presos polítics del 6 d'octubre de 1934 Durant la Guerra Civil va estar afiliada al sindicat CNT però el seu compromís polític va ser menys actiu. La derrota del bàndol republicà va donar pas a la Dictadura del General Franco, es van perdre drets i llibertats i es va obrir una Causa General contra els dissidents i sospitosos d'haver estat militants o simpatitzants de partits d'esquerres, comunistes, sindicalistes, anarquistes, catalanistes etc. S'encoratjaren les delacions de particulars i el 5 de novembre de 1939 Francesca i el seu marit foren detinguts i empresonats per les denúncies d'alguns veïns i veïnes. Sotmesos a un Consell de Guerra Sumaríssim amb l'acusació de Auxílio a la Rebelión, tots dos foren condemnats a 12 anys de presó.Francesca va obtenir la llibertat condicional el 2 d'agost de 1941 i l'indult el 1947 El seu marit, després d'un temps a la presó fou desterrat a Villarroya de la Sierra a l'Aragó on va romandre fins el 1942. Va morir el 1956. En sortir de la presó, Francesca es feu càrrec del negoci familiar Cafés Cuba, amb seu al carrer Aribau, on treballà fins a la jubilació. Va morir apartada de la política l'any 1976 als 78 anys.

mitologia

Hildebrand és un personatge de la mitologia germànica, incorporat a la mitologia escandinava, en nòrdic antic és Hildibrandr. El mot "Hild" significa batalla i "Brand" espasa. Encara que s'associa a personatges històrics dels segles V i VI com Teodoric el Gran o Odoacre, no s'ha pogut identificar com un personatge històric. Hildebrand era un rei guerrer, que portava al seu escut vermell els retrats de tots els guerrers que havia mort. Apareix en tres famosos cançons: Cançó d'en Hiltibrant, Cançó dels Nibelungs i la cançó escandinava la Cançó de Mort d'en Hildebrand de l'Ásmundar saga kappabana. També apareix com Hildiger a Gesta Danorum. A La Cançó d'en Hiltibrant, Hildebrand lluita contra el seu fill Hadubrand esdevenint l'armer de Dietrich, perquè es veu obligat a abandonar casa seva, la seva dona i el seu fill. Trenta anys després, Hildebrand torna i es troba que Hadubrand, el seu fill, governa la seva terra i està liderant l'exèrcit contra els invasors. Els dos líders dels exèrcits es troben, com era habitual en aquelles contrades i època i es llisten els respectius arbres genealògics per evitar que algú mati un parent seu. Hadubrand afirma que és el fill d'Hildebrand, però pensa que el seu pare és mort, i que el guerrer que té davant seu utilitza el nom d'Hildebrand per enganyar-lo. A Hildebrandslied es diu com pare i fill lluiten, perquè Hildebrand ha de matar el seu fill o el seu fill el matarà, però al text original falta el final, s'ha perdut. A la cançó norrena "Cançó de Mort d'en Hildibrandr", continguda a l'Ásmundar saga kappabana s'explica el final de la història, Hildebrand lluita contra un mig-germà seu i és ferit mortalment i que l'escut li rodola prop del cap i a l'escut també hi ha el retrat del seu fill, Hadubrand. Moribund, li prega al seu mig-germà que cobreixi el seu cos i l'enterri adequadament.

vilaweb

El TSJC ha citat com a investigats el conseller d'Interior, Miquel Buch, i el sergent dels Mossos d'Esquadra Lluís Escolà, acusats tots dos per la fiscalia d'un delicte de prevaricació i d'un altre de malversació de diner públic per l'escorta que s'ha donat al president Carles Puigdemont a l'exili. Segons la fiscalia, el el sergent a la vegada exercia com a escorta i com assessor del conseller. La investigació sobre l'equip d'escortes de Puigdemont va començar arran de diverses denúncies presentades per diputats de Ciutadans al parlament. Buch ha estat citat a declarar el 25 de març i el sergent, el 26 de març. La magistrada instructora, Mercedes Armas, no imposa fiança i estableix com a policia judicial en aquest cas la Comissaria General d'investigació criminal dels Mossos. Escolà va ser nomenat assessor en matèria de seguretat el juliol del 2018, però va deixar el càrrec a petició pròpia el març del 2019. Abans, durant i després d'aquest període, la fiscalia veu acreditat que ha estat fent d'escorta del president Puigdemont tot i que, segons diu estava en situació de ‘cerca i captura'. El mateix dia que es va presentar la querella, el novembre passat, Buch va dir que ‘en cap cas' no va nomenar un assessor per fer d'escorta de Puigdemont. ‘No està ni entre les meves competències ni en la meva voluntat', va assegurar. El TSJC considera que el relat de la fiscalia conté els ‘indicis suficients' per admetre a tràmit la querella per prevaricació i malversació de fons públics i investigar els fets. A més, no descarta que la investigació es pugui estendre a més persones si durant la instrucció es considerés que haguessin ‘assessorat' Buch i Escolà en qualitat de ‘còmplices, cooperadors o encobridors dels fets'.

books

La Clàudia va marxar pel camí prop la trunyella que tancava l'hort, tota apesarada. No hi calia fer altra cosa que marxar tot seguit. Mort el seu marit, tots volien acollir-la amb la faltada. Un cop les tenien a casa parlaven de despeses, que el pa no allargava com abans, que essent dues podrien repartir-se en dues cases, que si poguessin vendre la mica de patrimoni de la Rosa, comprarien bestiar a la fira de Massanet i tot aniria millor. La Clàudia s'escoltava la conversa tremolant, inundada d'angoixa, i davant la negativa de vendre allò que pertocava a la beneitona, els fills posaven mala cara, aquella cara que tenia el seu marit que va donar-li una vida de màrtir. Vós sola, sempre que volgueu…; ara, dues…; i com que tots sabien que la Claudia no deixaria jamai la Rosa, no hi havia altre camí que marxar, i marxava. Avui és la jove del noi gran que la treu. La Clàudia mira el món com un desert i la vida com un mar furient sense un areny que l'empari. Ella tenia els bous i la carreta i els mobles. La Rosa aquells papers que li deixà un oncle compadit de sa dissort; i cada any el senyor Rector quan anava a Girona li duia diners després de retallar-ne un bocinet. La Clàudia no tenia on anar. Nit i dia l'esperonava la dèria de fugir lluny on ningú no la conegués i poder viure sols amb la seva filla beneitona, que era la única que l'estimava. Sempre amb aquell bocí d'amor malaltís que la sadollava de consol com la rialleta que fa l'infant ple d'agraïment després d'una bona mamellada. Es veia ben bé que la noia es retirava als de casa seva, on sempre hi havia encès el caliu de l'estimació i que els nois van sortir com el seu marit, aquell home rampellut i malmirrós que s'enfellonia per un no-res i que sols veia les coses pel cantó dels diners que les avaloraven. La Clàudia se sentia més mare de la Rosa, i fins li semblava que els nois eren fills d'una altra dona que no tingués un cor com ella, on l'enteniment, la recança i la llàstima sempre feien nierades de sentiments exquisits.

vilaweb

El president Carles Puigdemont ha denunciat que l'aplicació de l'article 155 de la constitució espanyola contra Catalunya va ser ‘un cop d'estat'. Puigdemont ha comparegut per videoconferència des del Parlament Europeu a la sessió de la comissió d'investigació del 155 del parlament, des d'on ha demanat responsabilitats als impulsors de l'aplicació de l'article. Puigdemont també ha defensat la DUI com ‘l'única opció digna i democràtica' el 2017, i ha afegit que l'estat espanyol va actuar amb ‘venjança' contra tota la ciutadania de Catalunya per a liquidar la seva aspiració de decidir el seu futur. Vegeu la intervenció íntegra de Puigdemont: Els consellers Pere Aragonès, Mariàngela Vilallonga, Damià Calvet, Miquel Buch, Meritxell Budó, Àngels Chacón i Jordi Puigneró han assistit a la primera intervenció de Puigdemont, abans de marxar a la reunió del Consell Executiu. Guia de l'acte de Puigdemont a Perpinyà Puigdemont ha insistit que ‘no es pot passar pàgina innocentment' sense que els responsables del 155 assumeixin responsabilitats. Ha demanat de superar una ‘cultura del 155' que creu que està ‘molt arrelada' a Espanya: ‘Aquesta pàtria seva no ens interessa', ha deixat anar. ‘No ens hi poden obligar, el futur el decidirem i el lluitarem nosaltres', ha reblat. Puigdemont també ha admès que convocar eleccions a canvi d'aturar el 155 hauria estalviat ‘molt dolor', però ha apuntat que l'aleshores president espanyol, Mariano Rajoy, no va donar ‘cap garantia' d'aturar l'aplicació de l'article. ‘Si l'estat hagués donat garanties, jo hauria convocat eleccions, no puc ser més clar', ha sentenciat. De fet, Puigdemont ha assegurat que la declaració d'independència va fer avançar el país i que, en canvi, el 155 el va perjudicar i fer retrocedir. En la seva segona intervenció, Puigdemont ha mostrat un cert ‘pessimisme' de cara al futur, ara amb Pedro Sánchez al capdavant del govern espanyol. Ha dit que el líder del PSOE ‘estava a la cuina del 155', tot i que ha apuntat que la situació d'actuar amb govern de coalició a l'estat és nou. ‘Val la pena que hi dediquem una mirada diferent de la que faríem a un govern de Rajoy'. Sense Cs, PSC ni PP Diputats de JxCat, ERC, CatECP i CUP-CC —a més del president del PDECat, David Bonvehí— han escoltat la intervenció de Puigdemont des de la sala de grups del parlament, amb l'absència de representants de Cs, PSC-Units i PP —com és habitual en aquesta comissió. Durant el debat dels grups, el diputat de CatECP Marc Parés ha opinat que la DUI va ser un ‘error polític', ja que hi havia ‘alternatives', com ara les eleccions. El cupaire Carles Riera ha preguntat a Puigdemont si creu que l'estat va transgredir els seus propis límits ‘legals, normatius i constitucionals'. Puigdemont ha lamentat que l'estat espanyol no hagi respost mai si renunciarà a la violència per impedir la independència de Catalunya. El diputat d'ERC Jordi Orobitg ha aplaudit que la voluntat del govern de Puigdemont fos trobar una solució per la via de la negociació amb l'estat, i Puigdemont ha dit que sense mediació internacional es fa ‘difícil' que la via del diàleg tingui gaire recorregut. Per últim, la portaveu adjunta de JxCat Gemma Geis ha constatat que Puigdemont no hauria d'haver intervingut a la comissió com a president ‘legítim' sinó, ‘simplement', com a president de la Generalitat.

mitologia

La pau de Nícies fou un tractat de pau entre Atenes i Esparta signat el març del 421 aC que va posar fi temporalment a la guerra del Peloponès. El 425 aC els espartans van perdre les batalles de Pylos i Esfactèria; en aquesta darrera 120 espartans foren fets presoners. El 424 aC els espartans es van recuperar i Bràsides va conquerir Amfípolis i els atenencs foren derrotats a la batalla de Dèlion a Beòcia; el 422 aC els atenencs foren altre cop derrotats a la batalla d'Amfípolis quan van intentar recuperar la ciutat. El general espartà Bràsides i el dirigent atenenc Cleó van morir a aquesta batalla i el poder a Atenes va passar al conservador Nícies, partidari de la pau. Esparta també estava exhausta i a punt per a la pau. Les converses les va iniciar el general Nícies (Νικίας ) d'Atenes amb Pleistoanax, rei d'Esparta. Van decidir que cada part retornaria totes les conquestes excepte Nisea que romandria en poder dels atenencs, i Platea que romandria en poder de Tebes. Amfípolis seria retornada a Atenes i aquest estat alliberaria els presoners d'Esfactèria. Els temples de Grècia s'obririen al culte a tots els ciutadans de totes les ciutats, i Delfos amb el seu oracle seria plenament autònoma. Atenes podria recaptar tribut en els estats on ho havia fet des del temps d'Aristides d'Atenes, però no podria forçar a les ciutats tributàries a esdevenir aliades; també es va acordar que Atenes ajudaria a Esparta en cas d'una revolta dels ilotes. Tots els aliats espartans van acceptar la pau excepte Beòcia, Corint, Elis i Mègara. Disset representants per cada part van signar el tractat que havia de durar 50 anys. Els signants per Esparta foren: Pleistoanax, Agis II, Pleistoles, Damaget, Quionis, Metàgenes, Acant, Dait, Iscàgores, Filocarides, Zeuxides, Àntip, Tel·lis, Alcindes, Empedies, Menes, i Làfil. Els signants atenencs foren: Lampó, Istmònic, Nícies, Laques, Eutidem, Procles, Pitodor, Hagnó, Mirtil, Trasicles, Teagenes, Aristòcrates, Iolci, Timòcrates, Lleó, Làmac i Demòstenes. El tractat no fou respectat i es va trencar al cap de poc temps.

books

-Angeleta! Angeleta meva! ¿Ets viva? No't moguis,… espera't! Quan en Ció va arribar a dalt, ran del cingle, semblava un desenterrat, ni habilior tenia per a parlar. -Té la faixa, lliga't el cos,- va dir amb molta de pena. L'avet mort de l'abisme, que sostenia la noia, tenia les branques blanques, pelat, sense una fulla. La boira s'anava aprimant i l'avet cruixia. -Afanya't Ció…, que caic! L'Angeleta es moria d'engúnia arrapada a aquell avet, amb els ulls estretament closos per a no veure la buidor aclaparant on queien ses gotes de suor. La boira fugia depressa com a esgarrifada de sentir els cruiximents sinistres de l'avet… En Ció li allargà la corda dels crepistells que havia tret dels bous de la carreta que seguien pasturant indiferents. -Lliga't.

books

Els segadors anaven a les acaballes de la feina. Ja del terme de Serra-Bruna quedava en peu sols la Campa, vasta extensió de conreu, enclosa entre dos pujols, en forma de ferradura, i limitada a migdia per les salzeredes de la riera. Era el rovell de l'ou de les terres cultives del pla i es reservava cada any per a la clausura de les segues. Allí s'hi aplegaven les diferents colles de valldepedrencs que, havent anat a buscar el rem al fons de l'Empordà, venien a rematar-lo a la Campa després d'haver balejat el terme, i, encara que es tractava d'un grapadàs de vessanes, l'aterraven en un dia. Amb tal motiu, a posta de sol s'hi feia una xera més o menys grossa, segons l'humor en què es trobaven els senyors del mas, que no solien mancar-hi mai. Aquest any tot s'hi acompanyava per fer-la bona. La collita era abundosa, al mas hi havia alegria, i, ademés, se tractava d'obsequiar l'hereu Montbrió, tan caigut a l'ull de tothom. L'arribada dels senyors, precedida d'un cove ple de recapte, fou galejada pels segadors, fent voleiar les paioles i donant crits i visques. El cop de vista era hermós de debò. La gran rostollada semblava un campament, vorejat a dreta i esquerra per filerades de punxeguts barballons, figuraven tendes de campanya. Més allà es veia el sòl sembrat de garbes, campions tombats en la batalla que als límits s'estava lliurant encara amb els pocs rems que restaven en peu. Un formigueig de dones i nois, com qui diu les ambulàncies de l'exèrcit vencedor, les anava aplegant i arrambant a banda i altra, a l'extrem de les fileres que s'anaven estirant, estirant. Al fons els pujols allargaven a banda i altra llurs braços coberts d'atapeïdes rouredes, que baixaven, aclarint-se, fins a deixar al descobert la gleva grassa, que s'aplatjava suaument al topar amb la margra del conreu que s'estenia, com un botó d'or, en el fons d'aquell immens gresol.

books

I aleshores començà el gran moviment dels ocells de passa. Semblava que n'hi havia una naixor dins el cel. D'on venien? De quines terres s'eren aixecats? Ningú no podia dir-ho. Apareixien ací, allà, per tot arreu, com si l'aire els criés espontàniament; eren de primer un piquet quasi imperceptible dins el desert blau, un punt de vibració més sensible entre els múltiples punts de vibració de l'ambient; després, una bombolleta, que va creixent i definint-se, i, més tard, una petita meravella de color i de llum, que es perdia de vista en el temps de dir, anomenant-la: és un verdum, és una cadernera… I quiscun tenia el seu filet de veu característic, un crit rítmic, acompassat al moviment del vol. Se'ls sentia en bonior a dreta, a esquerra, lluny, a la vora, per tots els indrets. Segons un hom parava l'atenció a una banda o a l'altra, percebia la piulada del pinsà, la veu engorjada del passerell, la nota interrogativa de la cadernera, el contralt del verdum, el refilet melangiós del lluer… Cada partícula de l'aire s'animava amb els sons de la vida. Tot el cel era un psalteri. Nosaltres sotjàvem l'arbret a una distància d'una vintena de passes, ajupits darrera la paret seca d'una feixa abandonada. Estàvem callats, amb els cors oprimits, contemplant amb ulls cobejosos aquella gloriosa marxa de l'ocellada. Ah! de tota aquella immensa ruixada de moixons ¿no en cauria una gotellada per a nosaltres? No trigàrem gaire a veure complerts els nostres desigs. Una voladúria de caderneres, fenent l'oratjol amb un graciós moviment, que la feia ondular tota plegada d'avall en amunt i d'amunt en avall, arrumbà de dret al nostre parany, contestant amb un xarroteig ple d'amabilitat i falagueria les instàncies del nostre reclam. Aletejant, aletejant, donà una volta amb certa sospita entorn d'aquell arbret solitari tan rodó, tan verd, comnat de beines grogues, lluentes de tendror. Després s'enlairà tota compacta, com si un buf de vent l'aixequés amunt, amunt… Per fí s'immobilitzà i, esgranant-se de sobte, totes les caderneretes, que la componien, caigueren com pluja sobre els cimerols del ram temptador.

bios

Maria Vilardell i Viñas (Barcelona, 3 de desembre de 1922 - 22 de març de 2011) fou una pianista i promotora musical catalana, neta del tenor Francesc Viñas i Dordal i esposa de Miguel Lerín i Seguí. Des de molt jove demostra una gran predisposició i sensibilitat artística per la música. Es formà amb el professor Frank Marshall i perfeccionà amb Alícia de Larrocha. Va fer nombrosos enregistraments de ràdio i va gravar dos discs dedicats a la música espanyola. El seu repertori comprèn les obres de compositors clàssics, romàntics i contemporanis amb especial atenció a la música espanyola, partint de les fonts tradicionals de l'escola d'Enric Granados. També fou l'organitzadora del Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas, que se celebra anualment a Barcelona i es complementa amb els Cursos Internacionals d'Interpretació Musical, en col·laboració amb les figures més importants de l'escena operística. El 1992 va rebre la Creu de Sant Jordi. També li fou concedida la Medalla d'Or al Mèrit Artístic de l'Ajuntament de Barcelona. El 2009, el Liceu li concedí la Medalla d'Or per la seva important contribució al Teatre. Durant 13 anys fou la presidenta d'Amics del Liceu.

books

Encara, lluny, dins el vent, la pols i la fosca, sonaven els músics, encara els roncs del contrabaix retrunyíen dolorosament dintre el pit, encara la balladora del colze punxegut no afluixava la seva abraçada, ni volia deixar el giravolt. La parella rodolava camps a través, marges avall. Era una fulla seca, enganxada a un manyoc de romagueres. Després va ésser una bombolla d'aigua, una bombolla balladora, que la terra es volia xuclar… glac-glac, glac-glac… I els músics encara sonaven al lluny, dins el vent, la pols i la fosca. El senyor rector, avisat a corre-cuita va arribar a les tres de la matinada. Pero com deixondir aquell malalt ensopit, agònic? El va cridar una i cent vegades… Res. Va extremunciar-lo, va fer la recomanació de l'ànima… Un moment el pacient va obrir els ulls sense mirada. -Rivelles! -Es… l'últim vals -va respondre en Rivelles amb una veu que no era d'aquest món. Després un llarg silenci. Després la mort. L'escolà, que estava distret, cordant-se una espardenya, va aixecar el cap en el moment precís, amb els ulls astorats, sentint aquella impressió inexplicable de buidor i d'esglai, que ens sol produir, en absentar- se del seu cos, una ànima, que vibrava prop nostre. Va, interrogar, amb els ulls, els ulls del rector. «-Llest?» «-Llest», va respondre la mirada melangiosa del capellà.

mitologia

El dip (segurament de l'àrab, ديب, /dib/, llop) és un ésser mitològic. És una mena de gos malvat i pelut, un emissari del dimoni que, com tants d'altres, és coix d'una cama. Viu de xuclar la sang de la gent per a ell mateix. A l'escut de Pratdip (Baix Camp), s'hi pot veure una imatge d'aquest gos. Precisament en aquest poble és una llegenda molt viva. La llegenda és molt antiga. Al retaule de Santa Marina de Pratdip, del 1602, ja surten imatges d'aquests gossos vampirs. També apareixen en un altre retaule del 1730, retallats sobre un fons d'or. La llegenda diu que aquests gossos xuclaven la sang del bestiar, però només sortien de nit, i entre les seves víctimes hi havia els borratxos noctàmbuls que anaven a beure vi a les tavernes del poble. Es deia que es veien uns ulls diabòlics entre les ombres de la nit. Però en realitat mai ningú va veure aquests gossos tan sinistres. Es creu que aquesta llegenda només pretenia fer por als borratxos del poble i evitar així que es dediquessin a beure més del compte. Segons la tradició, el nom del poble ve precisament d'aquests gossos, que es diu que van desaparèixer al segle xix. A l'entrada de Pratdip hi ha un monument a aquest ésser mitològic, però tal com hi és representat té una imatge ben amable. A causa de la seva set de sang, el dip va servir per inspirar Joan Perucho que, a la seva novel·la Les històries naturals (1960), relata la història d'Onofre de Dip, un vampir amb la capacitat de transformar-se en molts animals. La part central de l'obra transcorre a Pratdip a l'inici del segle xix, en plena guerra carlina, i el dip en realitat era un ambaixador del rei En Jaume que 700 anys abans havia anat als Carpats en missió diplomàtica i allà havia estat atacat per una noble vampiressa. Viccionari

books

La marxa civilitzadora dels segles ha esborrat amb la goma de l'oblit una infinitat de tipos que ja han passat a ser altres tants quadros de la galeria històrica, que eren conseqüència natural de costums i preocupacions que ara amb prou feines podem compendre, i sobre les quals la reina del món, l'opinió pública, ha donat ja el seu fallo. En canvi la nostra època ha creat nous tipos amb els quals ens topem tots els dies, que són tan dignes d'estudi com podrien ser els antics, i que si no ens fan tant efecte és per lo molt familiaritzats que amb ells estem. Si fos possible fer ressuscitar un difunt del segle passat, trobaria tan ridícul l'oficial de perruquer d'avui, pretensiós i entrometido, portant cabellera excessivament abultada i amb la clenxa al mig, sempre despentinat i sempre passant-se la pinta, cupido de criades i jugador de dòmino, com nosaltres trobaríem original el barber del seu temps, xerraire, curandero i guitarrista. L'americano és un dels tipos de nostra societat que sempre hem considerat digne d'estudi. Tots sabem qui és l'americano, tots sabem a quin subjecte s'aplica aquest nom. L'americano és l'espanyol, i quasi podem dir el català, que ha sortit de la península, i, després d'haver passat alguns anys a l'Havana, ha tornat a la seva terra amb una fortuna considerable. Aquells que allí no han tingut sort i han tornat malalts i sense diners, no són americanos; aquells són uns ximples carregats d'il·lusions i uns homes que mai seran res. Establerta, aquesta diferència, examinem l'origen de l' americano. L'americano és fill de la costa i de pares pobres. Després de sortir de l'estudi del seu poble, en el que va apendre a llegir mal i a escriure pitjor, va entrar de mosso en un cafè i allí va completar la seva educació servint copes i marcant trenta uns al billar, fins a l'edat de setze anys. El seu oncle, home de bé i d'una regular posició, tement que el seu nebot allí sempre seria un murri, li dóna cartes per als seus amics de l'Havana, li paga el viatge, li fa fiança per la quinta, i el recomana al patró del barco. Al principi de la seva estada a l'Havana escriu cada quinze dies a la seva família. Després, cada mes; més tard cada mig any, i, per últim, ja no escriu. Allavors és quan comença a fer fortuna: ha conseguit reunir aquells primers dos mil duros, que diuen que tant costen de reunir, i de llavors endavant tot li sembla fàcil.

vilaweb

La jutgessa de vigilància penitenciària ha validat el permís de setanta-dues hores que el president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, havia sol·licitat a la presó dels Lledoners. Tanmateix, la magistrada ha deixat constància a la interlocutòria de les profundes discrepàncies que té amb la fiscalia, que emparant-se en arguments draconians s'havia oposat a la concessió del permís. La fiscalia considerava que Cuixart no s'havia penedit de l'1-O i ho exemplificava amb l'expressió ‘ho tornaria a fer‘, que també dóna títol a un llibre que ha publicat recentment. A més, l'acusava de ser un cas ‘molt difícil' de reeducar perquè presentava ‘distorsions cognitives resistents al canvi‘. I per si fos poc, comparava la pena de nou anys de presó per sedició amb penes per delictes de sang o violació. En la interlocutòria, la jutgessa retreu al ministeri públic espanyol que no hagi profunditzat ‘en el contingut' del llibre de Cuixart i li recorda que ‘la normativa penitenciària no imposa l'obligació al condemnat de penedir-se ni de declarar-se culpable'. A més, assenyala que els informes de l'equip multidisciplinari dels Lledoners demostren que ‘reconeix els fets, però no està conforme amb la seva classificació jurídica'. D'altra banda, recrimina a la fiscalia que vulgui obligar Cuixart a fer ‘un programa específic per canviar o modificar el seu pensament o ideologia política' perquè és independentista. Segons la jutgessa, ‘tal pretensió de rebuig o modificació' del pensament de Cuixart ‘atemptaria contra els més elementals drets fonamentals'. A més a més, la magistrada també diu a la fiscalia que si el president d'Òmnium no fa un programa específic de tractament pel delicte de sedició, és perquè en ‘l'administració penitenciària moderna i actual del segle XXI no existeix'. En tot cas, li recorda que ‘en el seu moment' podria haver proposat un protocol de tractament. ‘Potser hauria estat una aportació pràctica al tema', afegeix. Finalment, la jutgessa també retreu al fiscal que compari la condemna de nou anys per sedició amb penes per delictes violents i degradants, com ara els homicidis o les agressions sexuals amb penetració. ‘S'ha de rebutjar totalment', assevera. Consulteu la interlocutòria ací:

vilaweb

Els primers torns de paraula de la moció de censura han estat un conjunt de retrets entre el poraveu del PSOE, José Luís Ábalos, encarregat de defensar la presentació del text, i el president del govern, Mariano Rajoy, que podria estar vivint les últimes hores en el càrrec. El dirigent socialista ha justificat la moció de manera íntegra amb la sentència del cas Gürtel, i li ha demanat la dimissió: ‘Ha enfonsat la dignitat de la seu que ocupa, no ha tingut ni la decència política de dimitir'. Segons Ábalos, el PP ‘no ha fet res en aquests anys' i ‘no ha demanat perdó' i per tant, amb la sentència a la mà, creu que les ‘sospites són certeses' i ara cal fer fora el PP de la Moncloa. Ábalos ha criticat el govern espanyol per qüestionar la sentència i no respectar la independència judicial. ‘Portem tres sentències de Gürtel i totes en la mateixa direcció', ha manifestat. També s'ha dirigit a la resta de partits per tal de buscar el seu sí. ‘Què fareu, col·laborar amb la impunitat, ho encobrireu i compartireu l'assumpció de responsabilitats?', s'ha preguntat Ábalos ha dit que es tracta de la ‘moció de la dignitat' per deixar clara la reprovació de la cambra a les pràctiques del PP. Per això, entén el PSOE, no pot ser una moció instrumental per convocar eleccions, tal i com proposa Ciutadans. ‘Es tracta de deixar clar la reprovació a tot un sistema, primer això i després eleccions, sinó serà impunitat', ha manifestat davant l'hemicicle. El secretari d'Organització diu que la sentència de la Gürtel ha acreditat que ‘el PP és Gürtel i Gürtel el PP' i que ha generat una lògica indignació en la ciutadania i ha ‘deteriorat la imatge d'Espanya'. Tabéa criticat el PP per qüestionar les decisions dels jutges i ha dit que això no és un ‘bon exemple' per a Europa. ‘Interpretació lliure i manipulada' Segons Mariano Rajoy, els arguments de la moció de censura es basen en una ‘interpretació lliure, interessada i manipulada d'una sentència judicial' que a més ‘no és ferma, ni unànime'. Pel president espanyol, la moció del PSOE diu el contrari de la sentència, on ‘no hi ha cap línia que contingui una condemna penal al PP o al govern espanyol'. En aquests sentit el president espanyol ha destacat que la sentència no condemna cap membre en actiu del PP ni estableix ‘cap responsabilitat penal' del PP, sinó ‘només civil' per uns fets que van tenir lloc ‘en dos ajuntaments fa 15 anys', fet que implica que el partit no tenia cap coneixement dels fets delictius. Per aquest motiu ha emplaçat els socialistes a retirar la moció de censura i ha recordat als socialistes que ells també tenen han tingut persones condemnades per corrupció a les seves files. ‘Es posaran una moció de censura a vostès mateixos quan arribi la sentència dels ERE?' ha preguntat abans de recordar el suposat cas de la caixa B del PSPV. ‘Estan en condicions d'assegurar que vostès s'han presentat a les eleccions sense cap mena de finançament il·legal?'.

bios

Maria Pilar Busquet i Medan (Les, 23 de març de 1937 - Barcelona, 13 de novembre de 2016) va ser una política aranesa, síndica d'Aran del 1991 al 1993. Treballà en el sector hoteler. Fou Flor d'or als Jocs Florals de l'Escola deras Pirenèos de Gascunya i al concurs literari de poesia i de prosa del Museu Etnològic de la Vall d'Aran. Fou membre de la Comissió Oficial per a la Normalització Lingüística de l'Aranès, membre fundadora de l'Associació de Veïns Es Tersús de la Vall d'Aran i responsable de cultura de 1977 a 1980; fou presidenta de l'Associació Pro Defensa de l'Eix Transpirinenc pel Pas Natural de la Vall d'Aran. Després de la recuperació de la històrica institució d'autogovern de la Vall d'Aran, el Conselh Generau d'Aran, amb l'aprovació de la Llei 16/1990, de 13 de juny, va guanyar les primeres eleccions amb la Coalició Aranesa-Convergència i Unió (CA-CiU), integrada per Convergència Democràtica Aranesa, de la qual formà part Pilar Busquet, i Unió Democràtica Aranesa. Després d'aquestes primeres eleccions de 26 de maig de 1991, fou nomenada Síndica d'Aran (17 de juny de 1991 - 12 de juliol de 1993). Dos anys més tard la coalició es trencà i la seva companya Amparo Serrano Iglesias, d'UDA, presentà una moció de censura que va rebre el suport d'Unitat d'Aran, amb la qual cosa Pilar Busquet perdé el càrrec. També fou escollida Diputada per CiU a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1984 i 1988. Era la mare de Jusèp Boya, director general de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya, i de Mireia Boya, diputada per Lleida de la CUP en l'onzena legislatura al Parlament de Catalunya. El Govern de la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi l'11 d'abril de 2017.

vilaweb

Científics de la Universitat d'Edimburg han creat una nova visió de l'Antàrtida en processar les dades 3D del satèl·lit CryoSat de l'ESA per detallar com mai l'elevació del terreny. CryoSat porta un altímetre de radar que mesura l'alçada del gel del món. Típicament, les dades es fan servir per mesurar l'altura del gel en punts individuals. I, des del seu llançament el 2010, això ha revelat molt sobre com estan canviant les capes de gel, les glaceres i el gel marí. No obstant això, una tècnica anomenada ‘processament de franges' porta les dades a un nou nivell. Els científics han utilitzat el nou ‘manera interferomètric' de CryoSat per produir franges completes de dades amb molt més detall i més ràpid del que s'obté amb l'altimetria de radar convencional. La resolució espacial habitual d'uns pocs quilòmetres s'ha millorat a menys d'un quilòmetre. La tècnica està permetent als científics comprendre millor el canvi i predir com les capes de gel, les glaceres i les capes de gel poden comportar a mesura que el canvi climàtic es consolida. Això és important pel que fa a les preocupacions mundials com l'augment del nivell del mar, informa l'ESA. L'equip va usar aquest mètode per mapejar Groenlàndia en 2017, i ara el model de l'Antàrtida està disponible. Tots dos conjunts de dades es poden descarregar des del lloc web de CryoTop.

vilaweb

El dia que el judici contra el procés quedarà vist per sentència, el Tribunal de Comptes ha iniciat un procés paral·lel contra el govern de la Generalitat que va organitzar l'1-O per a recuperar els diners que suposadament es van utilitzar per a fer la votació. El tribunal ha designat el delegat instructor de la demanda contra Carles Puigdemont i altres divuit ex-consellers. Així ho han confirmat a EFE fonts del Tribunal de Comptes, que han explicat que l'instructor començarà ara a recopilar tota la documentació per a determinar amb exactitud els fons desviats per al referèndum il·legal. El mes de desembre passat, el Tribunal de Comptes va admetre a tràmit la demanda de la fiscalia contra dinou ex-alts càrrecs de la Generalitat, amb Carles Puigdemont al capdavant, per la presumpta desviació de fons públics per a l'organització de l'1-0. Es tracta d'un procés per determinar la possible responsabilitat comptable dels membres del govern que van participar en la consulta, independent del judici que se segueix al Tribunal Suprem per la responsabilitat penal dels líders independentistes i que avui quedarà vist per a sentència. El fiscal del Tribunal de Comptes que va inciar la denúncia, Miguel Ángel Torres, va demanar que s'obrís una causa per un presumpte desviament de fons públics per la responsabilitat comptable del govern que va organitzar el referèndum. La investigació té l'origen, precisament, en un escrit que el fiscal Torres va presentar el desembre passat. El fiscal va fer una primera llista de presumptes despeses imputables al govern. Deia que hi havia 900.906,70 euros corresponents als locals de votació; prop d'un milió d'euros en despesa publicitària; una despesa de 979.661,96 euros en butlletes; 38.431,20 en cartells; 2,3 milions d'acció exterior del govern; i 100.000 euros en viatges d'observadors internacionals. En total, uns 4,3 milions d'euros. El precedent del 9-N El Tribunal de Comptes espanyol ja va seguir un procediment similar amb els organitzadors del 9-N. L'ex-president de la Generalitat Artur Mas i els ex-consellers Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs han estat obligats a pagar 4.946.788,16 euros pel procés participatiu del 2014, , condemna que és pendent de recurs d'apel·lació.

mitologia

Calidó (llatí Calydon, grec Καλυδών Kaludon) era la principal ciutat d'Etòlia a l'època heroica. Va ser fundada per Etol a la terra dels Curetes i el nom se li va donar pel seu fill Calidó. Era veïna de la ciutat de Pleuron, capital dels Curetes. No era a la costa sinó uns quilòmetres a l'interior, a la plana de l'Evenos. La Ilíada fa esment de les lluites entre Curetes i Calidons, els primers lluitant per expulsar als segons de les seves terres i els segons lluitant per restar-hi. Els Calidons van participar en la guerra de Troia amb un exèrcit dirigit pel seu rei Toant, fill d'Andrèmon. Encara apareix en època històrica. El 391 aC era en possessió dels aqueus però no se sap com la van arribar a posseir. Se sap, això no obstant, que els aqueus van rebre Naupactos al final de la guerra del Peloponès i és possible que llavors Calidó fos part de Naupactos. En aquest any 391 aC Calidó fou atacada pels acarnanis i els aqueus van demanar l'ajut a Esparta. Agesilau II va ser enviat a Calidó amb un exèrcit a lluitar contra els acarnanis i els aqueus la van poder conservar. La van posseir fins a la batalla de Leuctres el 371 aC en què Epaminondas la va tornar a Etòlia. Va ser una ciutat important encara que va jugar poc paper a la història. La ciutat va ser buidada el 31 aC per ordre d'August i els seus habitants enviats a poblar la recent fundada Nicòpolis. Només un petit nombre d'habitants va restar a la ciutat. L'estàtua de la deessa Àrtemis Làfria, deessa tutelar de la ciutat, va ser donada a Patras, que també va rebre una estàtua de Dionís que abans era a Calidó. De la ciutat mateixa no se sap exactament la situació. Estrabó diu que a la rodalia hi havia un llac i Pausànies esmenta el temple d'Apol·lo Làfrius. La ciutat havia d'estar entre l'Evenos i l'Aquelos. Unes ruïnes trobades a Kurtagà podrien correspondre a la ciutat.

vilaweb

El conseller d'Educació, Josep Bargalló, ha dit en una entrevista a TV3 que el curs escolar no té data de tornada perquè, segons que sembla, el confinament pel coronavirus s'allargarà. Ha afegit que caldria ‘prendre decisions sobre el currículum' i, probablement, ‘reprogramar' els continguts. ‘Tots sabem que la corba està augmentant i que cada dia tenim més casos. És evident que aquest confinament augmentarà en dies, i com que augmentarà en dies el confinament, augmentarà en dies el tancament de les escoles', ha dit. Tota la informació sobre el Coronavirus, minut a minut Bargalló ha descartat la possibilitat d'allargar el curs al juliol i a l'agost i, a més, ha deixat clar que al juny s'ha d'haver acabat el batxillerat per a poder fer la selectivitat, que també s'ha ajornat sine die. El Consell Interuniversitari de Catalunya, que agrupa les dotze universitats del Principat, medita la possibilitat de fer-la a principis de juliol. ‘Si al juliol encara estem així, el drama social i col·lectiu serà tan gran que la selectivitat no seria el més important', ha conclòs. Sobre les targetes moneder per pagar les beques menjador, ha indicat que són 180.000, amb un import total d'uns 6 milions d'euros. Estan carregades, es repartiran entre dijous i divendres i es poden tornar a recarregar. De fet, si arriben amb retard no caduquen, així que la família tindrà tot l'import disponible quan la rebi. El repartiment es farà a través dels consells comarcals i els ajuntaments, via serveis socials. Així ho estableix, ha dit, el decret del govern espanyol. D'una altra banda, Bargalló ha dit que durant el temps que duri el confinament i l'aturada lectiva els centres educatius poden posar tasques als alumnes, però que no poden ser continguts avaluables perquè no tots els menors tenen les mateixes facilitats a casa. Coronavirus 2019: Què ha passat avui? El report diari de VilaWeb Consells per als qui hagin d'aïllar-se pel coronavirus i per als familiars

vilaweb

La secretària general d'ERC, Marta Rovira, ha demanat l'amnistia pels presos polítics, sense la qual ‘no és possible el camí de la resolució política'. Rovira ha participat com a testimoni a la comissió del Parlament que investiga l'aplicació del 155 i ha aprofitat el seu torn per demanar al conjunt del sobiranisme de ‘no confondre l'adversari' ni ‘assenyalar l'independentista que seu al costat'. ‘Nosaltres mateixos no podem ser portadors de més repressió amb les nostres paraules o actituds. No podem alimentar la divisió interna', ha dit, ja que qui ‘assenyala permanentment la resta d'independentistes té altres interessos que no són compatibles amb guanyar'. Rovira, que ha intervingut per videoconferència, també ha assegurat que l'aplicació de l'article 155 tal com es va fer per intervenir la Generalitat l'octubre de 2017 ‘significa una modificació substancial de la constitució' perquè vulnera l'article 2, que garanteix el dret a l'autonomia. Així, ha advertit que el govern espanyol pot ara intervenir ‘qualsevol comunitat autònoma que en un determinat moment pugui discrepar o tenir una posició ideològica diferent del model central'. ‘Només haurà d'argumentar que intervé les competències per un interès general. Una espècie de botó vermell per suspendre l'autonomia', ha alertat. Segons la dirigent d'ERC, el 155 ‘va suposar un xec en blanc claríssim del senat al govern espanyol' perquè no el va limitar sinó que va autoritzar el model que l'executiu de Mariano Rajoy ‘estimés més oportú'. ‘L'article 155 permet aplicar mesures concretes, però en cap cas es va pretendre que es poguessin substituir governs, dissoldre cambres legislatives ni usurpar funcions', ha subratllat. És per això que ha indicat que tots els governs autonòmics queden ‘clarament a mercè de l'article 155'. A més, ha indicat que encara hi ha temps per dur la seva aplicació a Catalunya a instàncies internacionals. Rovira ha defensat la via del diàleg oberta amb el govern espanyol del PSOE tot i que ha assenyalat que ‘no s'està desbrossant el camí' per emprendre'l. ‘No obstant això, no serem mai un obstacle per a aquest diàleg', ha continuat, ja que ‘ara que el govern espanyol reconeix el conflicte polític, s'ha d'aprofitar'. ‘Som-hi. Que ens fa por dialogar? És el nostre ADN. Animo a acceptar el repte', ha afegit.

books

No sé per què detràs d'aquesta sola paraula se m'afigura veure un home de certa edat, de costums patriarcals, fet i xapat a l'antiga, molt amic de sa casa, pare de dos filles casadores, i avi de dos nois en disposició de combregar en aquell any. I serà, aquesta figuració, perquè és per a mi tan innocent, honesta i fins, si voleu, santa en sa forma, la diversió de fer pessebre, que no la comprenc en qui no reunèsquia una gran dosis d'aquella bona fe que avui no en corre, com ho justifica la desaparició d'estos espectacles i el curt número de pessebristes. No incloesc en el mot de pessebristes aquells que, amb totes les regles de la pintura i la perspectiva del dibuix i de l'òptica, guarneixen un ben combinat i hermós paisatge, a on lo que menos hi destaca és el tradicional i deliciós portal de Betlem, amb el Niñu, el bou i la somera. No. Aquests són pessebristes degenerats, indignes de merèixer tan candorós nom. El verdader, el genèric, el típic és aquell que no té més món que la família ni més glòria que sa casa, de la que en diu la sepultura de la vida, ni més amics que dos o tres companys dels que amb ell aprengueren les beceroles amb el P. Joaquim, frare franciscano, ni més diversions que els coloms, les quatre gallines que cria en una eixideta de què disposa a peu pla, els canaris que aparia en arribant Sant Josep, i l'esquirol que fa ses delícies amb ses postures i lleugeresa. El veritable pessebrista té, a més, torns per fer gàbies, sap teixir unes teles per caçar amb les muntes, bagarelles per pescar al riu, filats per anar a les guatlles, fer botets, armar una canya de pescar, fer sombres pels seus néts, guarnint-los la capella i fins si convé un teatre de ninus amb les figures dels vanos vells. Sap compondre una sombrilla i un paraigua, fer capsetes, motllos per flors i fruites de guix, quan els hi convenen a ses filles, i totes aquestes coses, finalment, que valen a un home el dictat d'inginiós. Però a on deu veure's el pessebrista és fent la gran obra del pessebre. Principia per convertir en tablado els bancs dels torns i els banquillos i capitells de quan ses filles brodaven punt; i amb uns quants taulons que baixa d'uns permodos, i que durant l'any fan taules a les gàbies, arma un empostissat a on s'hi podria fer un sarau si convingués. Comença les muntanyes amb els suros, gavelles i paper d'estraça mullat, que guarda d'un any per altre i estén una capa d'arena fina, i quan té lo principal fet, com diu a aquestes operacions, comença la colocació de les cases, arbres de molsa, pinetell, mata, savina, boix i romanins, que ell mateix ha tingut bon cuidado de triar en les fires precursores a Nadal; combina els camps de veces i mill, que amb temps havia sembrat, a on pasturen cabres i tocinos més petits que les plates; i, per fi, arriba el gran dia en què convida els seus amics per ensenyar-los, per vuitena vegada, el pessebre que vénen veient vuit anys fa. L'escaleta és estreta; la iluminació, una llàntia d'oli que l'estadant encarregat de la setmana s'ha oblidat d'encendre. -¡Vaia una porqueria, fer-nos pujar a les fosques!- diu un senyor de certa edat, acompanyat de quatre senyoretes, dos joves que festegen amb les més grans i sis o set criatures parents o coneguts d'un o altre de la colla. -Noies, poc a poc. Enric, encén mistos.

books

Va néixer, com qui diu, sense fer-ne cas. Sa mare un dia al llevar-se no es va trobar bé. -Ai, què tinc!… ai, què tinc!… I va nèixer en Peret. Era un divendres. Ella, la Mònica, una pagesassa més robusta que un brau i més vermella que un bitxo, l'endemà, a punta de dia, va carregar-se una magalla a coll, i cap al camp, a ajudar al seu home. Tornà a l'hora d'esmorsar, donà mamar al marrec, tot empassant-se una suca-mulla com una roda de carro, i altre cop al camp, fins a l'hora de dinar. A la tarda es quedà a casa per a fer baldeiu. Mentrestant en Peret dormia com un terròs de guix. Que es despertava somicant? De seguida la Mònica l'amorrava al seu pit i xucla que xuclaràs, ennuegant-se de no poder donar l'abast; es tornava a dormir. I així anà creixent, gras com un toixonet i rodó com una pilota. Quan va començar a caminar, sa mare li posà una gorra de cop i per comptes de deixar-lo al bressol, com abans solia, el ficava dintre d'una pollera, l'asseia a terra i li posava unes quantes pedretes a mà, perquè s'entretingués. El primer dia a l'arribar sa mare de la vinya, el va trobar amb un xiribec al front, que feia feredat -s'havia tret la gorra de cop i havia caigut, rebent de front a terra. Feia uns crits que aixordava.

bios

Montse Oliva Vilà (Torà, 4 d'octubre de 1966 - Madrid, 20 d'octubre de 2018) va ser una periodista catalana. Va començar a fer de periodista com a becària el 1986 al diari La Mañana, des d'on també va ser corresponsal de RNE per les comarques de Lleida i la Franja de Ponent. El 1990 es va traslladar a Barcelona, on es va especialitzar en la informació policial i judicial. A la capital catalana va treballar a Las Noticias, El Observador, el Bon dia Catalunya de TV3, la delegació de El Mundo i La Vanguardia. També va col·laborar amb les agències de notícies Servimedia i Colpisa, així com algunes revistes jurídiques. El 1995 va fer cinc llibres sobre barris obrers de Catalunya de Barcelona, Terrassa i Sabadell. El 1999 va anar a Madrid com a corresponsal del diari Avui. La primera gran cobertura que va fer pel mitjà va ser la campanya electoral de les eleccions al Congrés de l'any 2000. Aviat esdevingué delegada del rotatiu català. Des de la capital espanyola també va fer col·laboracions a RNE i al matinal de Rac1. Durant un temps va ser presidenta de l'Associació de Periodistes Parlamentaris. Va morir als 52 anys, víctima d'un càncer. Vivia a Madrid amb la seva família, el seu marit era el periodista de TVE Amat Carceller, i tenia un fill. Era molt estimada entre els periodistes del Congrés dels Diputats, on "era coneguda pel seu humor mordaç i la seva ràpida capacitat d'anàlisi". Diversos polítics de tots colors, entre els quals el president del govern català i també el de l'espanyol, així com companys de professió, van expressar el seu condol a les xarxes socials en conèixer la notícia.

books

-I jo de vós, vatua el fetge del vostre pare, que va morir penjat! -exclamà en Jeroni, llevant-se dempeus enfellonit. -Que cortinetes, ni no cortinetes! Tots la reganyeu l'ànima. Que us penseu que no veig els draps bruts de la vostra alcova, mestre hostaler de Barrabàs? No en tastareu cap glop de la mistela emmetzinada, que serviu als vostres parroquians, assassí de beneits. Ni, amb el vostre vi d'aigües, calorit amb mangre i fum d'estampes, remullareu cap dels vostres àpats de golafre, senyor panxacontent. Aneu, que vingui la justícia! Ja m'explicaré jo, patolla de lladres. Ja diré qui va assaltar el dimecres passat la diligència de Girona i qui va matar antanyasses el rector de Darnius, i qui és aquell hoste, que m'amenaça amb el puny i aquell, que s'amaga darrera els altres, i… No pogué pronunciar cap més paraula. Esclatà una cridòria atronadora i en un moment tots els punys brandaren armats, quin d'una cassola, quin d'una cadira, quin d'una llumenera, d'un porró, d'un plat o d'una ampolla. I totes aquestes hostalles, violentament llançades quasi d'un plegat, volaren com un torb d'infern, brunzint, xiulant, roncant… i toparen amb estrepitosa trencadissa contra la taula i les parets properes a l'infelic pagès i, en bona part, de dret i de rebot, contra el seu cap i cara i costelles. Mai un raïm espampolat no fou batut amb més fúria per una pedregada de setembre. La pell del malaventurat s'acolorí ràpidament de taques blavoses i moradenques i, ací i allà, s'hi obriren trencs i esborancs, dins els quals les carns vives xopejaven com brises amarades de most.

vilaweb

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha respost al president espanyol en funcions i candidat del PSOE, Pedro Sánchez, qui durant el debat electoral es va comprometre a dur Puigdemont a Espanya i fer que passés ‘comptes davant de la justícia espanyola'. Puigdemont ha enregistrat un vídeo en què li diu que només té dues maneres de complir la seva promesa, i que totes dues són il·legals: ‘Una és que vostè prengui, des del consell de ministres, les decisions que en una democràcia consolidada només pot prendre el poder judicial. L'altra és practicar el mateix que dirigents del seu partit i ministres ja van practicar en el passat: el segrest de persones.' I per això li fa una pregunta directa: ‘Vostè em vol segrestar, senyor Pedro Sánchez?' Vegeu ací el vídeo de Puigdemont: Puigdemont li ha demanat directament si vol seguir l'exemple de l'ex-ministre socialista José Barrionuevo, condemnat per la seva activitat en el grup terrorista GAL i el segrest d'una persona a l'estat francès. ‘Vostè necessita exhibir el meu cap com un trofeu bàrbar per a esgarrapar uns vots que no acaba de tenir?', ha preguntat. Si ho fa, diu Puigdemont, ‘el més probable és que acabi com Barrionuevo i la seva banda', tot i que pensa que no el deu preocupar gaire: ‘Quan un criminal és ministre socialista tant se val si és condemnat a deu anys de presó, perquè només s'hi passa tres mesos'. Malgrat tot, li ha agraït que ‘hagi estat tan franc' i li hagi donat més arguments per a evidenciar que a Espanya no hi ha separació de poders. ‘En conseqüència, ni jo ni els meus companys no podríem tenir un judici just. I menys encara des que el meu cap es converteix en un reclam electoral', ha afegit. Puigdemont li ha dit que hauria d'estar ‘seriosament preocupat per la percepció que hi ha a Europa sobre la independència judicial i la separació de poders a Espanya', i no pas ‘contribuir a minar encara més aquesta imatge'. A més, li ha citat l'informe GRECO, que va criticar la manca d'independència judicial, i l'eurobaròmetre, que situa Espanya en el cinquè lloc començant per la cua dels països europeus en la percepció de necessitat de millora de l'estat de dret. ‘Deixi'm dir-li-ho clarament: vostè és un irresponsable. I un irresponsable no podrà comptar mai amb el nostre vot perquè el que cal és seny, responsabilitat i diàleg', li ha dit. Finalment, Puigdemont ha dit a Sánchez que no se'n sortiria: ‘Fa dos anys que lluito i defenso els meus drets. I si ho he pogut fer ha estat perquè no sóc a Espanya. Continuaré lluitant mentre tingui llibertat per a poder-ho fer. Però no estic sol, som uns quants que som a l'exili i fem això mateix. I sobretot serem molts més el dia 10 a les urnes.'

bios

Isabel Muradàs i Vázquez (Ciutat de Mèxic, 1967) és una economista i política catalana, diputada al Parlament de Catalunya en la X Legislatura. És llicenciada en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat Pontifícia de Comillas i màster en Gestió i Política Universitària per la Universitat Politècnica de Catalunya. Ha estat administradora de l'Àrea de Lletres de la Universitat de Girona i ha treballat com a auditora d'Ernst & Young. És membre del Registre Oficial d'Auditors de Comptes. Militant de Demòcrates de Catalunya, ha estat subdirectora d'Estudis i Coordinació de la Direcció General d'Administració Local del Departament de Governació i Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya. Després de les eleccions municipals espanyoles de 2011 fou nomenada regidora d'Educació i Esports i quarta tinenta d'alcalde de l'ajuntament de Girona. En febrer de 2013 fou nomenada directora dels Serveis Territorials de Governació i Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya a Girona. En març de 2014 fou nomenada cap de Gabinet de Presidència de la Diputació de Girona. En maig de 2015 va substituir en el seu escó al Parlament de Catalunya Xavier Crespo i Llobet. qui hagué de renunciar per estar implicat en un afer de corrupció. Alhora, a les eleccions municipals espanyoles de 2015 va revalidar la seva acta com a regidora i fou nomenada primera tinenta d'alcalde de l'ajuntament de Girona. Després que l'alcalde de Girona Carles Puigdemont fos investit president de la Generalitat de Catalunya el 10 de gener de 2016, Muradàs ocupà el càrrec d'alcaldessa fins a l'elecció del seu successor.

vilaweb

El 24 d'octubre de 1975, Islàndia es va aturar: les fàbriques de peix van tancar, el servei de telèfon no funcionava, les escoles no van obrir, els avions no es van envolar i, fins i tot, es van suspendre les funcions de teatre. El 24 d'octubre de 1975, Islàndia va viure una aturada de dones sense precedents, amb un seguiment del 90%. Aquell dia, les dones van deixar d'anar a la feina i no es van fer càrrec de les tasques de la llar. Amb aquesta acció, les islandeses van aconseguir de fer visible la feina indispensable que fan les dones tant en l'economia com en la societat. Aquesta acció, que van secundar 25.000 dels 220.000 habitants que tenia llavors Islàndia, es coneix com el Dia Lliure de les Dones. La convocatòria no va ser tècnicament una vaga, sinó un dia que les dones es van agafar lliure. Segons les entitats convocants, entre les quals hi havia el grup de feministes radicals Red Stockins, amb aquesta estratègia es guanyaria acceptació popular i s'evitarien conflictes laborals. És també el precedent més reeixit que hi ha hagut mai d'una aturada femenina i es vol imitar amb la convocatòria d'avui, 8 de març. Les cròniques de l'època expliquen que, com que la majoria de dones no van anar a treballar, el país va començar a fallar. No hi havia telefonistes, secretàries, mestres, obreres ni assistents de vol. Als bancs, els caps van haver d'assumir les tasques de les caixeres per evitar tancar i els diaris no es van imprimir perquè la majoria de mecanògrafes que picaven les notícies eren dones. A més, com que la vaga també afectava les tasques de la llar i les de cura, molts homes es van haver d'emportar els fills a la feina. I com a anècdota, també es diu que a les botigues es va esgotar el menjar preparat. Les reivindicacions de les dones islandeses de 1975 no són gaire diferents de les que es fan avui. Entre les més destacades, hi havia la reducció de la bretxa salarial, la infrarepresentació de les dones a les institucions, el reconeixement de les tasques de la llar o la millora dels serveis socials per a l'atenció dels infants. Perquè l'any 1975 les islandeses que treballaven fora de casa guanyaven un 60% menys que els seus companys masculins i moltes tenien dificultats per a compaginar una carrera professional amb les tasques de la llar i la criança dels fills. El Dia Lliure de les Dones va tenir un seguit de conseqüències immediates a Islàndia: un any més tard, el parlament va crear un consell per l'equitat de gènere que va redactar la primera llei del món que posava el focus en la discriminació de gènere. Aquesta llei també va facilitar el camí per a l'elecció, l'any 1980, de Vigdís Finnbogadóttir, la primera dona del món escollida democràticament com a cap d'estat. I ara, més de quaranta anys després d'aquell 24 d'octubre, Islàndia és un dels països capdavanters en el rànquing mundial d'igualtat de gènere i és conegut popularment com ‘el millor país del món on es pot ser dona'.

bios

Ester Fabregat (Tarragona, 1977) és una pintora tarragonina. Llicenciada (2000) i doctora (2016) en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, va fer el projecte fi de carrera a l'École Supérieure d'Art de Grenoble. A França va continuar amb les seves perfomances al carrer, que l'any 1998 havia iniciat a la platja de Sant Sebastià de la Barceloneta. A Grenoble va fer Sac de Voyage en col·laboració amb l'artista portuguesa Susana Chiocca, una obra que també podem considerar una de les seves primeres escultures. A Atenes el 2007 va crear el muntatge “Air swimmers”, un homenatge a un amic que havia mort al mar. A la Universitat de Belles Arts d'Atenes (ASKT) de Grècia va investigar els polímers aplicats a l'escultura, impacte mediambiental, reciclatge i desenvolupament sostenible. El 2016 l'artista va ser seleccionada per participar en el Projecte Internacional d'Art Marí Ambiental de Keelung 2016, “Imaginar el futur dels nostres oceans”, del Museu Nacional de Ciència i tecnologia Marina de Taiwan. Va presentar una instal·lació amb plàstics reciclats i pals de bambú de tres metres d'alçada. La idea de la metamorfosi en les seves escultures té molt de pes en la seva trajectòria, ja que ha estat present des del principi. A través de material reciclat, les seves obres volen ser una metàfora del present. L'any 2010: Va guanyar el premi Julio Antonio a la Biennal d'Art 2010 del Museu d'Art Modern de Tarragona, amb la seva obra Piel de Tetas

bios

Marta Subirà i Roca (Barcelona, 1972) és una política i gestora pública catalana, secretària de Medi Ambient i Sostenibilitat del Govern de la Generalitat de Catalunya des de gener de 2016. Des de juny de 2021 és Presidenta de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Marta Subirà és llicenciada en Dret per la Universitat Pompeu Fabra, amb l'especialització de Dret Administratiu i Públic de Catalunya. Subirà ha cursat estudis de gestió pública i col·laboració públic-privada a Esade, de lideratge en la gestió pública a l'IESE., de comunicació instituciónal i corporativa a l'IDEC-UPF i de política internacional a l'Institut d'Educació Contínua de la Universitat de Cambridge. La seva carrera professional, que es va iniciar en l'àmbit de la comunicació, s'ha centrat en la gestió del medi ambient, la mobilitat sostenible, i la lluita contra el canvi climàtic, i ha estat considerada com una de les 8 dones més influents en la protecció del medi ambient a l'estat espanyol Des de la seva posició de responsabilitat ha impulsat la veu del govern de Catalunya davant organismes internacionals, com ara les Nacions Unides, participant a Cimeres internacionals de Canvi Climàtic de Nacions Unides des del 2009, a Cimeres del Conveni de Biodiversitat Biològica o davant la Unió Internacional per la Conservació de la Natura (IUCN), entre d'altres. Entre 1999 i 2011 fou regidora a l'ajuntament de Sant Cugat del Vallès, on ocupà diverses àrees de responsabilitat, incloent-hi la regidoria de Comunicació, Serveis Generals i Societat de la Informació i la tinència d'alcaldia de Medi Ambient i Mobilitat entre 2007 i 2011, dins l'equip de govern encapçalat per l'alcalde Lluís Recoder. El 5 de gener de 2011 va ser nomenada directora general de Polítiques Ambientals i Sostenibilitat del Govern de Catalunya, càrrec que va ocupar fins a l'any 2016. Durant aquest període es va aprovar, sota la seva responsabilitat, la creació del Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser, el primer Pla de Suport al Tercer Sector Ambiental de Catalunya i la primera Estratègia Catalana d'Adaptació al Canvi Climàtic. Posteriorment, el gener de 2016, va ser designada secretària de Medi Ambient i Sostenibilitat del Govern de Catalunya. Sota la seva responsabilitat i essent Conseller de Territori i Sostenibilitat de Catalunya, Josep Rull, es va aprovar la Llei 16/2017, d'1 d'agost, del canvi climàtic, la primera llei sobre canvi climàtic de l'estat espanyol i una llei pionera a Europa. També durant aquest període es va aconseguir una fita històrica per a resoldre l'espoli d'aigua que pateix el riu Ter des de finals dels anys 60, amb la creació de la Taula del Ter i l'acord multilateral que garanteix la recuperació dels cabals ecològics del riu. Durant els anys que ha estat secretària de Medi Ambient i Sostenibilitat del Govern ha impulsat la recuperació de les polítiques de medi natural i la biodiversitat a Catalunya en un període de forta crisis econòmica i recursos econòmics escassos, s'ha aprovat l'Estratègia del Patrimoni Natural i la Biodiversitat, el primer Informe sobre l'Estat de la Natura a Catalunya i s'ha creat l'Agència de la Natura de Catalunya, un projecte que s'havia intentat en legislatures anteriors sense èxit. Marta Subirà també ha impulsat intensament la custòdia del territori i s'ha  recuperat la capacitat de comprar per al patrimoni públic finques d'alt valor natural, com el Volcà de Santa Margarita, a la Garrotxa, o la Finca del Vinyet, a la desembocadura del Gaià (Tarragona). Altres projectes s'han adreçat a impulsar la mobilitat sostenible i la millora de la qualitat de l'aire, la transició a l'economia circular, la mitigació i l'adaptació al canvi climàtic, la recuperació dels cabals ecològics o la millora de les masses fluvials. Marta Subirà ha estat presidenta del consell d'administració de l'ens d'abastament Aigües Ter Llobregat, membre del Consell d'administració de l'Agència Catalana de l'Aigua i de l'Agència de Residus de Catalunya.[cal citació] És membre del Consell Assessor Sectorial del Campus del Patrimoni Cultural i Natural de la Universitat de Girona, membre del Consell Assessor Monogràfic de Mobilitat Elèctrica del Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya i membre del Consejo Asesor del Observatorio de Economía Circular del Club de Excelencia en Sostenibilidad.[cal citació]

books

Se conta de Cèsar que en una de ses incursions a les Gàl·lies, al passar per un llogarret perdut en un recó dels Alps, digué a un de sos oficials amb qui estava conversant de política de son temps: -Més m'estimaria ésser el primer aquí que el segon a Roma.- Aquesta expressió té una equivalència exactíssima en nostre vell adagi que diu: «Val més ésser cap d'arengada que cua de pagell.» Al veure tants propietaris rurals abandonar llurs grandioses masies, dotades d'excel·lents condicions d'estatge, per a trasbalsar-se a una ciutat o vila, reduint-se a la vida de lloguer en carrers sovint rònecs i sense sol ni aire, fent una vida avorrida i sense objectiu, gastant a voltes lo que llurs rendes no donen o estalviant lo que en llurs pairals se malmet, deixant un lloc a on són i representen alguna cosa per altre a on no són ni representen res, se comprèn bé que entre nostres pagesos no abunda pas l'esperit de Cèsar. L'alta i baixa muntanya estan sembrades de caserius que tenen l'apariència de poblets. Grandiosos bastiments a on la pedra picada hi és a dojo en arestes, finestrals i brancades amb mirandes i porxades d'excel·lent orientació, escales monumentals i cambres espaioses, algunes decorades amb gran riquesa, grans llisses, eres com places i cabanyes com catedrals, tot d'una grandiositat que demostra, ensems que un esperit agrícola de gran empenta, un grau de cultura i un refinament de costums, molt per dessobre de lo que avui allà es veu. Aquests són els abandonats palaus de l'antiga burgesia muntanyenca que, completament desposseïda de títols nobiliaris, vivia del treball amb vida fastuosa. Llurs naixements i bodes, celebrats en oratoris privats o esglésies de patronat eren galejats com festes de prínceps, i el ressò de ses grandeses ha arribat a nostres dies, glossades per cançons populars que encara van en boca de nostres pagesos. Avui molts d'aquests casals són habitats per cambrers i masovers que conreuen les terres en arrendament cotat o a parts, i els descendents d'aquells senyors vegeten per les ciutats sense personalitat ni prestigi, si és que no han desaparegut ja engolits per la usura i la trampa, final quasi obligat dels que abandonen els destins que Déu els hi assenyalà sobre la terra. Però el cas és que, àdhuc els que s'han mantingut ferms al camp, han sofert els efectes d'un mal aire que ha glaçat l'esperit pogressiu de nostra muntanya. Aquests també han arrendat llurs termes, desprenent-se del més poderós objectiu de la vida pagesa, o sigui un treball moderat, entretingut i productiu; han perdut el gust d'aquelles construccions grandioses i d'aquell art decoratiu, potser una mica paisà, però ample i sencer, i la seva vida domèstica ha deíxat d'estar a l'altura de les necessitats de l'època. En nostres velles pairals no s'hi ha fet una reforma important, com tampoc se n'ha bastida cap de nova, des de fa més de cent anys. La decadència és completa. Molts pares que envien els fills a col·legis de luxo i a seguir carrera a Barcelona, se lamenten de què aquests se deixin seduir per la vida de ciutat i cobrin avorriment a la del camp. I, no obstant, és un fet molt natural i lògic, donat el descuit en què molts d'ells tenen ses vivendes. A part d'altres consideracions, ¿com no han d'establir aqueixos joves comparació entre el confort de les habitacions de ciutat i la incúria i destartalament de llurs pairals, sense una estància, les més d'elles, prou decent i confortable per a refugiar-hi la família durant les llargues vetlles i vagues forçoses dels mals dies d'hivern? Quan la neu cobreix la terra i la tramuntana bufa fort o bé les bromes llencen l'aigua a bots i a barrals, veuríeu en moltes grans masies de la muntanya vagar la gent avorrida pels porxos, corredors i sales, escombrats d'ací d'allà pel vent pluig que filtra per balcons i finestres mal closos i per les fredes ratxes que colen per les escales, les portes de les quals no es poden tancar.

vilaweb

El Tribunal Suprem espanyol ha obert judici oral aquesta setmana contra la vintena d'acusats en el judici de l'1-O, que podria començar el mes de gener vinent. Previsiblement, aquesta setmana entrant la fiscalia i l'advocacia de l'estat presentaran els seus escrits, i se sabrà de quins delictes acusa els presos polítics. De moment, el processament és per rebel·lió, malversació i desobediència, depenent dels acusats. Però aquest judici pot ser inconstitucional, segons que alerta des de fa mesos el catedràtic de dret constitucional Javier Pérez Royo. Avui hi insisteix amb aquest article a ElDiario.es, en què diu que és justament ara el moment en què els advocats dels presos haurien de presentar un recurs d'empara al Tribunal Constitucional espanyol contra la interlocutòria d'obertura de judici oral que ha fet el Tribunal Suprem, ‘perquè és la possibilitat mateixa que es pugui obrir el judici el que s'ha d'examinar.' Pérez Royo diu: ‘L'especial transcendència constitucional del recurs és evident, i la necessitat que el TC aclareixi la incògnita abans no comenci el judici, també. En la meva opinió, a més dels advocats dels consellers, la fiscalia mateixa hauria d'anar al TC perquè no hi hagués ni el més mínim dubte sobre la constitucionalitat de l'obertura d'un procés d'aquesta rellevància.' I per què seria inconstitucional, aquest judici? Segons el catedràtic, el fet que en aquest judici no hi hagi Carles Puigdemont, perquè el Tribunal Superior de Slesvig-Holstein va denegar-ne l'extradició per rebel·lió a Espanya, fa que jutjar els consellers del seu govern vulneri el principi de legitimitat democràtica descrit tant en l'estatut d'autonomia com en la constitució espanyola. Aquest judici, tal com és presentat, vulnera l'estatut i la constitució espanyola. ‘Sense acusació contra el president no es pot acusar els consellers per res relacionat amb la convocatòria i la realització del referèndum de l'1-O. No només pel delicte de rebel·lió, sinó per cap altre. L'obertura d'un judici penal com a conseqüència de la convocatòria d'un referèndum com el de l'1-O exigeix inexcusablement que Carles Puigdemont sigui un dels acusats. A partir de l'acusació contra ell, es pot acusar els altres. Però sense l'acusació contra ell, no es pot fer. El codi penal i la llei d'enjudiciament criminal han de ser interpretades de conformitat amb la constitució i l'estatut, sense que es pugui fer abstracció d'aquestes normes', escriu Pérez Royo. Ja fa mesos que uns quants juristes, entre els quals el professor Pérez Royo mateix, alerten que jutjar els consellers per rebel·lió és inconstitucional si Puigdemont no pot ser jutjat per aquest delicte després de la resolució del tribunal alemany. Efectivament, el nomenament dels consellers es fa constitucionalment per decisió de Puigdemont, i si qui els ha nomenat i indirectament ha fet que ara hagin estat acusats d'haver comès el delicte de rebel·lió no pot ser acusat ni jutjat per aquest mateix delicte, vol dir que som davant de tota una incoherència. Més informació: Cap al judici a l'1-O: Totes les garanties que vulnera el Tribunal Suprem espanyol

mitologia

A la mitologia nòrdica, Hvergelmir (en nòrdic antic "font que bull amb bombolles") és una important font. Hvergelmir es documenta a la Edda poètica, compilada al segle XIII a partir de fonts tradicionals anteriors, i la Edda prosaica, escrita al segle XIII per Snorri Sturluson. A Edda poètica, Hvergelmir s'esmenta en una sola estrofa, que detalla que és el lloc on flueix el líquid de les banyes del cérvol Eikþyrnir, i que la font és "on totes les aigües tenen el seu origen", així és la font de nombrosos rius. A la Edda prosaica es repeteix aquesta informació i afegeix que la deu es troba a Niflheim, que és un dels tres llacs principals en les arrels principals de l'arbre còsmic Yggdrasil (els altres dos són Urðarbrunnr i Mímisbrunnr), i que dins de llac hi ha una gran quantitat de serps i el drac Níðhöggr. Hvergelmir es documenta en les següents obres: Hvergelmir té una menció a l'Edda poètica, que es troba en el poema Grímnismál: Aquesta estrofa és seguida de tres estrofes que consisteixen principalment en els noms dels 42 rius. Alguns d'aquests rius porten a les sales dels déus (per exemple, Gomul i Geirvimul), mentre que almenys dos (Gjöll i Leipt), arriben a Helheim Hvergelmir s'esmenta diverses vegades a la Edda prosaica. A Gylfaginning, el Quasi-com-l'Alt explica que la font Hvergelmir es troba al regne boirós Niflheim: "Va ser molt abans de la creació de la terra quan Niflheim es va fer, i enmig d'ell es troba una deu anomenada Hvergelmir, i d'ella flueixen els rius anomenats Svol, Gunnthra, Fiorm, Fimbulthul, Slidr i Hrid, Sylg i Ylg, Vinya, Leiptr; Gioll està al costat de les portes de l'infern". Més tard, a Gylfaginning, Quasi-com-l'Alt descriu l'arbre Yggdrasil. Quasi-com-l'Alt diu que les tres arrels de l'arbre el recolzen i "s'estenen molt, molt lluny" i que la tercera d'aquestes tres arrels s'estén sobre Niflheim. A sota d'aquesta arrel, diu Quasi-com-l'Alt, hi ha la deu Hvergelmir, i que la base de l'arrel és mossegada pel drac Níðhöggr. A més, l'Alt diu que Hvergelmir conté no només Níðhöggr, sinó també tantes serps que "cap llengua pot enumerar". La font és esmentada per tercera vegada al Gylfaginning quan l'Alt relata el seu origen: el cérvol Eikþyrnir es troba a la part superior de la sala per sobre del Valhalla menjant les branques d'Yggdrasil, i de l'astes del cérvol degoteixen grans quantitats de líquid cap avall al Hvergelmir. L'Alt recompte 26 rius aquí. Hvergelmir s'esmenta per última vegada a Edda prosaica quan el Tercer analitza les coses desagradables de Náströnd. Tercer assenyala que Hvergelmir és encara pitjor que el Náströnd ple de verí, perquè "Allà Níðhöggr turmenta els cossos dels morts".

mitologia

En la tradició jueva, es considera que el nom d'una cosa conté part de la seva essència. Per aquesta raó, el nom de Déu és meritori d'un respecte especial. El nom de Déu, quan s'escriu, s'ha de tractar amb reverència i s'ha de prendre cura de què aquest, un cop escrit, no sigui esborrat ni desfigurat. Per aquesta raó, molts observants eviten escriure'n el nom tot substituint o ometent lletres. Anàlogament, el nom de Déu format per les lletres hebrees Iod (י), He (ה), Vau (ו), He, (tradicionalment conegut, sobretot per als cristians, com a Jehovà) no es pronuncia, substituint-se durant la pregària per formes alternatives, com ara Haixem o millor, ha-Xem ('el nom', הַשֵּׁם). Un altre dels noms utilitzats és Adonai (en hebreu אֲדֹנָי 'Senyor'). La diversitats de noms que donaren els israelites a Jehovà es deu a un intent per evitar la condemnació de Levític 24:16: Així doncs, en funció del context es fa servir un nom o altre: Adonai, per exemple, és un nom que els jueus fan servir a les pregàries, ja que creuen que pronunciar Jehovà és un pecat. En termes gramàtics Adonai és de nombre plural, essent Adoni la seva versió singular. En aquest cas, el plural equival a una forma respectuosa i no a un plural sintàctic.

vilaweb

L'ex-director de l'FBI, James Comey, ha evitat pronunciar-se sobre si el president nord-americà, Donald Trump, va cometre obstrucció a la justícia en demanar-li que abandonés la investigació contra el llavors assessor de Seguretat Nacional, Michael Flynn, pels seus contactes amb Rússia. A més, ha insinuat que el fiscal especial encarregat del cas, Robert Mueller, és qui ha de determinar-ho. Comey s'ha referit a la trobada mantinguda amb Trump a la Casa Blanca en la qual li va demanar, segons la seva versió, que deixés d'investigar Flynn, durant la seva esperada compareixença davant la Comissió d'Intel·ligència del Senat. ‘No crec que em correspongui a mi dir si aquesta conversa que vaig tenir amb el president va ser un esforç d'obstruir', ha sostingut, afirmant que per a ell va ser quelcom ‘molt preocupant'. ‘Però aquesta és una conclusió en la qual estic segur que el fiscal especial treballarà amb la finalitat d'esbrinar la intenció i si va haver-hi delicte', ha afegit. D'altra banda, ha explicat que va decidir posar per escrit el contingut de les seves trobades amb Trump perquè ‘per la naturalesa de la persona' temia que ‘podia mentir sobre la naturalesa de la nostra reunió'. ‘Per això vaig pensar que seria important documentar-ho', ha afegit, aclarint que tant amb Barack Obama com amb George W. Bush, els dos predecessors de Trump, mai va sentir la necessitat de deixar per escrit el que s'havia parlat. ‘Sabia que podia arribar el dia en el qual podria necessitar un registre de l'ocorregut, no solament per defensar-me sinó per defensar l'FBI i la nostra integritat com a institució i la funció investigadora independent', ha afegit. Precisament, Comey ha explicat que una de les coses que més l'han molestat del seu cessament han estat les ‘canviants explicacions' que s'han donat sobre els motius per apartar-lo del càrrec. En aquest sentit, ha dit que creu que la seva sortida de l'FBI va venir motivada per la seva gestió de la investigació sobre Rússia, tenint en compte el que s'ha dit per Trump.

vilaweb

El candidat del PP a les eleccions espanyoles, Pablo Casado, ha tornat a insistir avui després del debat televisat que el candidat del PSOE, Pedro Sánchez, vol pactar amb l'independentisme. ‘Pedro Sánchez davant de milions d'espectadors va deixar molt clar que vol tornar a pactar amb Torra i amb Junqueras. Li ho vaig preguntar cinc vegades. Hi ha silencis eixordadors i qui calla atorga', ha dit Casado. ‘Com pot pretendre presidir Espanya algú que diu que no existeix i que és plurinacional?', ha insistit, malgrat que la constitució espanyola reconeix la plurinacionalitat de l'estat espanyol. En un acte a Santander, Casado ha criticat les protestes contra Felipe VI a Barcelona. Ha afirmat que és ‘inacceptable' i ha lamentat les ‘agressions' a l'empresari Antonio Castañer i al regidor del PP Josep Bou. ‘Les llàgrimes de Bou representen l'esquinçament de tota la societat espanyola i el cansament per la incompetència i la indiferència del govern del PSOE', ha afegit. Casado també ha tornat a demanar que el govern espanyol apliqui la llei de seguretat nacional. Per últim, el candidat del PP ha acusat Sánchez d'estar disposat a concórrer a una terceres eleccions espanyoles si persisteix el blocatge al congrés i no pot formar govern. Per això, ha fet una crida a aglutinar el vot de ‘centre-dreta' en el PP per a expulsar Sánchez de la Moncloa.

mitologia

Joan I de Xipre (1259 o 1267 - Nicòsia, 20 de maig de 1285) va ser el fill gran d'Hug III de Xipre i d'Isabel d'Ibelin. Va succeir el seu pare com a rei de Xipre (com a Joan I) i va fer servir també el títol de rei de Jerusalem (Joan II) encara que aquest no era hereditari i no el va exercir mai. El seu pare era Hug III, rei de Xipre, que va heretar aquest títol per parentiu amb el darrer rei de l'illa i que fou confirmat com a tal pel consell de ministres. La seva mare era la filla del conestable de Xipre. El març del 1284 va morir el seu pare a Tir, intentant recuperar el Regne de Jerusalem, després d'haver renunciat anys enrere (el 1276) al càrrec de rei. Joan va ser coronat a l'església de Santa Sofia de Nicòsia l'11 maig. Va viatjar a Terra Santa, on només Tir i Beirut li van demostrar el seu favor. La seva successió com a rei de Jerusalem va ser rebutjada per Carles d'Anjou, que havia interromput també la successió del seu pare. Joan va morir el 20 de maig de l'any següent, com que no es va casar ni va tenir fills, va ser succeït pel seu germà Enric II. Va ser enterrat a l'església de Sant Demetri, o segons d'altres a la de Santa Sofia de Nicòsia. Segons alguns autors, va ser enverinat pel seus germà i successor Enric II. Aquests autors són Dominique Jauna i Francesco Loredano, afirmació que només es fonamenta en el fet que en la coronació d'Enric no van estar presents els germans menors, cosa que interpreten com una recriminació per la mort de Joan. L'únic que se sap del cert és que Joan estava malalt quan va morir; altres autors no veuen motiu suficient per veure la mort de Joan com un assassinat i interpreten l'absència dels germans en la coronació d'Enric pel fet que eren massa joves.

vilaweb

El nom d'Ernest Maragall fa dies que sona com a cap de llista a les municipals de Barcelona com a candidat per ERC i ahir Alfred Bosch va anunciar abandonava la cursa per la capital catalana. Al seu torn, Maragall ha dit avui que la proposta d'ERC és de les que no es poden rebutjar, encara que hi ha afegeix un però: ‘Ara mateix tinc un càrrec molt important que no puc deixar de qualsevol manera', ha dit, en referència a la cartera com a conseller d'Acció Exterior del govern català. Tot i això, ahir, Bosch va sí que va confirmar-ne la candidatura i va demanar suport a la candidatura d'Ernest Maragall. Però Maragall no ho confirmarà, ha dit, fins a la setmana vinent. D'altra banda, Maragall tampoc ha clarificat què passarà amb la proposta de candidatura unitària independentista que diversos col·lectius i partits demanen. Maragall no hi tanca la porta, encara que creu que ‘el que és important és el model de ciutat'. Precisament avui al matí Munté feia unes declaracions en què considerava que la necessitat d'una llista unitària de l'independentisme a la ciutat de Barcelona és, segons ella, ‘més vigent que mai'. ERC s'ha posat en contacte amb VilaWeb amb posterioritat a la publicació d'aquesta notícia per a matisar les declaracions del conseller d'Exteriors, dient que Maragall no ha manifestat estar obert a un acord amb els altres partits independentistes sinó a sumar quanta més gent millor al seu projecte. La transcripció de les paraules exactes dites per Maragall és aquesta: ‘parteixo de la base que no entendria una altra cosa que no fos un projecte de ciutat i obviament amb tothom que estigui disposat a compartir aquesta projecte hi haurà absoluta disponibilitat per compartir i parlar del que convingui. Però en tot cas ha de ser des del projecte d'Esquerra Republicana i des d'aquesta fórmula d'incorporació ciutadana en la qual estic pensant que eventualment s'acabi decidint i s'acabi consensuant eventualment'. A la pregunta següent sobre amb qui s'hauria d'anar en aquest projecte de candidatura ciutadana Maragall respon dient que ‘això també forma part d'aquesta provisionalitat del que els hi comentava abans. Estic tot just expressant el meu estat d'ànim en aquest moment.'

vilaweb

Toni Roldán, portaveu econòmic de Ciutadans, ha decidit d'abandonar el partit per l'estratègia d'Albert Rivera d'escorar-lo cada vegada més a la dreta. El fins ara diputat al congrés espanyol i responsable del programa de Ciutadans deixa totes les responsabilitats orgàniques i tornarà a l'activitat acadèmica. Roldán, considerat deixeble de Luis Garicano, guru econòmic de la formació, era un dels crítics més destacats respecte del rumb de cercar l'entesa amb el PP i Vox per desbancar el PSOE de governs municipals i autonòmics. La dimissió és l'enèsim cop que rep Rivera en poc dies. Primer va trencar amb Manuel Valls a Barcelona arran de la investidura d'Ada Colau i després va ser desmentit públicament pel govern francès quan va afirmar que Emmanuel Macron l'havia felicitat pels pactes electorals. En conferència de premsa, Roldán ha criticat que Ciutadans digui que pacta amb ‘vermells i blaus, si ens anem convertint en blaus'. ‘No me'n vaig perquè jo hagi canviat, sinó perquè Ciutadans ha canviat, aquest no és el contracte que jo vaig signar', ha afegit. També assegura que l'estratègia de Ciutadans és legítima, però que no la comparteix i que els acabarà passant factura. ‘Un no pot fer veure allò que no és durant gaire temps', ha dit. Marcos de Quinto serà ara el portaveu econòmic de la formació.

mitologia

Dàctils (en grec antic Δάκτυλοι Dactyloi) són uns éssers fabulosos de Frígia o bé del mont Ida, a Creta, als que s'atribuïa el descobriment del ferro i la metal·lúrgia. La paraula dàctils prové del grec i té el significat de "dits". Es deia que la seva mare (Rea o una nimfa del mont Ida), en el moment en què van néixer, va clavar, adolorida, les mans a terra, i les empremtes marcades van servir per donar nom als seus fills. El seu nombre varia molt segons les fonts, però la més acceptada és que eren cinc, anomenats Epimedes, Heracles, Iasos, Idas i Peoneu, però s'elevarien a deu comptant les germanes o mullers que també els atribuïen. De vegades es deia que eren cent. Els dàctils eren mags i se'ls atribuïa la invenció dels Misteris. Eren parents dels Curets i es considerava que també havien tingut cura de Zeus nen. Ells haurien organitzat els primers Jocs Olímpics per distreure el déu infant. També es deia que havien ensenyat música a Paris, quan aquest vagava pel mont Ida de la Tròade.

vilaweb

Montse Castellà, Sílvia Comes, Meritxell Gené i lvette Nadal són les Kol·lontai. Un grup de cançó revolucionària i feminista, que es dediquen a fer música per lluitar per la llibertat i la igualtat de les dones. En l'espectacle, ‘Cançons Violetes‘, que aquest cap de setmana té programat tres concerts al Principat, interpreten temes escrits per dones i amb un missatge reivindicatiu, reflexiu i carregat d'esperança. Les Kol·lontai parlen de dones que lluiten i estimen. Les quatre cantautores s'uneixen i musiquen diferents escriptores de diverses èpoques i territoris com Maria Mercè Marçal, Montserrat Abelló, Rosa Fabregat o Montserrat Roig. I parlen de temes tan diversos com la dona treballadora, la maternitat, el sexe, la violència masclista o la dona dins el món de la cultura. Tots centrats en les dones i el que senten. El projecte sorgit al BarnaSants, pren el nom de l'activista Alexandra Kollontai, una de les figures més importants de la revolució bolxevic i defensora i promotora dels drets i les llibertats de les dones. Els primers dels concerts que tenen programats les Kol·lontai aquest cap de setmana és el 8 de març al Teatre Ateneu de Sant Celoni. Serà a les 20 h i l'entrada és gratuïta. El 9 de març tocaran al Casal de Vallromanes. Aquesta vegada el concert començarà a les 20.30 i l'entrada té un cost de 12 euros. L'última oportunitat per veure aquestes quatre cantautores serà el 10 de març a l'Auditori Municipal de Vilafranca, on començaran a tocar a les 19.00. L'entrada en aquest cas val entre 18 i 20 euros. Aquesta és una de les moltes propostes que us oferim per al cap de setmana. Si voleu descobrir-ne més, cliqueu a Què podem fer aquest cap de setmana: deu propostes

bios

Tamara Gómez Garrido (Elx, 1991) és una triatleta professional valenciana, considerada com a Esportista d'Alt Nivell. Va guanyar una medalla de bronze en el Campionat d'Europa de Triatló de Velocitat de 2019. L'any 2010 va guanyar els Campionats Nacionals Júnior, va fer tercera als Campionats Universitaris, i va guanyar la medalla de plata a l'espanyol Campionats d'Espanya Júnior de Duatló. Eixe mateix any també va començar la seua carrera internacional i va participar a tres Copes Elit Europees i en dos campionats júniors. Al Campionat Europeu Junior de Duatló va guanyar la medalla d'or en la prova per equips. Com Carolina Routier, Tamara resideix al Centre d'Alt Rendiment de Triatló a la Residencia Joaquín Blume de Madrid i estudia veterinària a la Universitat Complutense de Madrid. Tamara forma part de l'Atletisme Crevillent i del CERR Strands Triathlon i membre de la Federació de Triatló de la Comunitat Valenciana. L'any 2020 va rebre el premi Talent Jove en la categoria d'Esport. L'any 2010 Tamara va debutar en ITU, participant en 6 competicions. Llista de rànquings oficials d'ITU (llevat que indique altra cosa, els esdeveniments següents són de Triatló Distància Olímpica i en categoria d'Elit.

vilaweb

El candidat de Barcelona és Capital-Primàries, Jordi Graupera, ha acusat l'actual batllessa, Ada Colau, d'haver-la venuda a l'estat espanyol i ha criticat que el candidat d'ERC, Ernest Maragall, no és l'alternativa. En l'acte central de campanya a la plaça de Sants davant unes sis-centes persones, ha lamentat que Colau no obrís els col·legis l'1-O: ‘Hem viscut en la ignomínia d'un govern municipal que l'1-O es va negar a obrir els col·legis i després va baixar a fer-se la foto', ha dit. D'una altra banda, ha apuntat que el model de ciutat actual ‘el va idear un senyor que es diu Ernest Maragall, que, en lloc d'habitatge de lloguer, el va fer de venda i es va vendre el sòl públic per eixugar les arques municipals del dèficit dels grans esdeveniments'. Graupera ha assegurat que, si és elegit batlle, canviarà la cultura política del país. ‘Com vam fer l'1-O, com vam fer les primàries amb més participació de la història de la ciutat. Serà una bola de neu que no podran aturar. Primer prendrem Barcelona i després prendrem el país', ha dit. Graupera s'ha demanat per les alternatives a Colau, criticant que el model de ciutat actual que enduren els barcelonins el va idear Maragall. ‘En compte d'alliberar-nos contra les elits espanyoles, hi van pactar. Això s'ha d'acabar', ha declarat. Ha afegit que Barcelona és en una cruïlla històrica en què la ciutat ‘pot ser de segona amb salaris baixos, plena de cotxes, contaminada…'o bé una ‘que confia en valors humans, creativitat, ciència, coneixement, honestedat'. En l'acte hi ha participat l'advocat de Clara Ponsatí, Aamer Anwar, que ha assegurat que el dictador Francisco Franco ‘estaria molt orgullós de l'Espanya moderna, una Espanya que a l'exterior és vista com un lloc on no es respecten els drets humans, ni judicials, ni la llei internacional'. Ha insistit que ‘no és vista com una democràcia' i ha afirmat que per això ‘és hora de votar independència i Barcelona És Capital-Primàries'.

books

Sigui com vulgui, aquesta qüestió de la disposició de materials té poca importància i no m'ha preocupat gaire. Més mals de cap m'ha donat el problema de si convenia o no reformar els treballs antics, que constituiran quasi tota l'obra. Artísticament, els trobava tan frescos i saborosos com el dia que brollaren de la meva ploma: el cor no em demanava de tocar-hi ni una sola frase, ni un sol mot; i, si bé això no volia dir que fossin perfets, indicava clarament que el meu gust artístic no s'havia pas afinat d'ençà del temps en què vaig escriure'ls, i que en aquest sentit l'home dels seixanta anys no podia exercir cap mestratge sobre el dels trenta cinc. En canvi, lingüísticament hi trobava cada tara que em feia venir pell de gallina. No havien passat en va damunt d'ells els darrers vint-i-cinc anys, durant els quals tan intensa labor filològica s'és realitzada a Catalunya. ¡Quants de castellanismes hi descobria! Ara bé: calia expurgar-los-en? En certa manera això em semblava una profanació i una immodèstia. ¿No eren l'obra de llur temps? Per què amagar-ho? ¿No seria un sentiment de vanitat ridícula, el que em portés a despullar-los d'aquell regustet de castellà que era propi de l'època de llur naixença i la certificava? I en esmenar-los d'aquelles tares de llenguatge, que no deixaven de respondre a una mentalitat profunda, ¿no alteraria el sentiment artístic que va produir-los? Per altra part, els antics aficionats a l'obra encara vivents, alguns dels quals se l'havien apresa quasi de memòria, ¿em perdonarien les innovacions? Ells l'amaven tal com era, amb els seus defectes i tot, a la manera com un hom s'agrada de la noia que l'ha enamorat, estimant àdhuc com a gràcies els petits defectes que la caracteritzen: tal vegada una piga a la galtona, tal vegada una torçarieta del nas, tal vegada una denteta oscada… -Oh, no!- un hom diria. -Deixeu-me-la tal com és, la meva amor: no res de redreçar el seu nasset simpàtic, no res d'extirpar la seva piga graciosa, no res d'omplir d'esmalt l'osca garladora de la seva denteta!…- I així també solen estimar els lectors les obres a què s'han aficionat, en les quals han posat ja quelcom de la pròpia imaginació, convertint en niuets d'il·lusions àdhuc els mateixos clotarells de les tares. Recordo haver llegit una lamentació de Chateaubriand sobre aquesta amor irracional i fantasiosa dels antics llegidors, la qual, segons ell declara, l'havia cohibit fins al punt de no atrevir-se a modificar una mala disposició de comes, d'una frase. Això ja em sembla força exagerat; però, anem, aquesta amor és ben d'agrair per part dels autors, i les seves exigències bé mereixen algun respecte.

vilaweb

El vice-president del govern, Pere Aragonès, creu que ‘no cal descartar ni un avançament electoral ni un govern de concentració‘ per a respondre a una eventual sentència condemnatòria del Tribunal Suprem espanyol. En una entrevista a l'agència Efe, Aragonès ha dit que ‘per prendre les millors decisions' a l'hora de donar resposta a les possibles condemnes als presos polítics no s'havia ‘d'anar amb prejudicis sobre cap de les possibles alternatives', sinó que calia ‘tenir-les totes sobre la taula'. ‘Jo no descartaria ni un reforç del govern, amb una ampliació dels suports o amb un govern de concentració, ni unes eleccions', ha dit Aragonès, ara adjunt a la presidència d'ERC i que passarà a ser-ne el coordinador naciona després del congrés que el partit farà al setembre. Per Aragonès, un ‘govern de concentració' és ‘un escenari que no hauríem de descartar d'entrada i que podríem avaluar'. ‘Els primers amb qui hauríem d'acordar-ho serien el president de la Generalitat i la resta de membres del govern. També pot ser una solució que estigui damunt de la taula, crec que no és descartable', ha insistit Aragonès, que no ha concretat si en un govern d'unitat hi hauria d'haver els comuns i la CUP. Alhora, diu que la possibilitat d'un ‘avançament electoral' després de la sentència també ‘ha d'estar damunt taula a l'hora de prendre les decisions, no cal descartar-lo d'entrada'. ‘Podria ser que davant una sentència dura hi hagués una sentència popular, i això es podria vehicular a través d'unes eleccions', ha raonat Aragonès, que ha suggerit un possible ‘reforç' de la majoria parlamentària per a ‘instar l'estat a obrir una negociació política per a resoldre el conflicte'. Segons el vice-president del govern, ‘la sentència per si sola no canviarà la correlació de forces a Catalunya a favor o en contra de la independència, però sí que evidenciarà la necessitat de trobar una solució política'. I en aquest terreny, ha dit, hi pot haver ‘altres actors que no necessàriament siguin independentistes però que entenguin que això no pot continuar així'. D'una altra banda, ara que el president de la Generalitat Carles Puigdemont ha tornat a apel·lar a la unitat independentista al llibre ‘Re-unim-nos‘, Aragonès ha dit que si JxCat i ERC tenien direccions polítiques que dialoguessin i fossin capaces d'arribar a acords, seria ‘molt millor', però que ‘moltes vegades s'ha confós unitat amb uniformitat', i ‘l'independentisme és com la societat catalana, molt divers, molt plural, no es pot reduir ni a un sol partit, ni a un només lideratge, ni a una sola llista electoral'. Puigdemont proposa una ‘direcció aliada' per a avançar cap a una confrontació inevitable amb l'estat ‘Ni tan sols ERC, que és el partit degà de l'independentisme, pot reunir en el seu si tot l'independentisme, que és divers i plural', ha recalcat. Per això ha avalat teixir una ‘estratègia compartida' amb JxCat, però segons el seu parer ‘seria contraproduent que tot es reduís a una única llista electoral, a un únic partit, a una única organització, perquè el país és molt més divers'. Segons Aragonès, ‘quan l'independentisme es presenta electoralment amb tota la seva diversitat es maximitzen resultats'. Sobre les crítiques dels ex-consellers Josep Huguet i Anna Simó a la manifestació organitzada per l'ANC per a la Diada, que van anunciar que aquesta vegada no hi anirien, ha assegurat que ‘ERC serà present a totes les mobilitzacions' de signe independentista. Però ha demanat ‘respecte' per a Huguet i Simó. ‘No només mereixen el meu respecte personal i el d'ERC, sinó que els devem una immensa gratitud pel seu compromís amb la independència de Catalunya i la justícia social, moltes vegades en solitari, en moments molt difícils', ha destacat.

vilaweb

El jutge del cas Villarejo, Manuel García Castelló, ha deixat en llibertat sota fiança a l'empresari navilier Ángel Pérez-Maura, i als altres quatre investigats per pagar suborns a ex-alts càrrecs del govern guatemalenc, Álvaro Pérez-Maura, Adrián de la Joia, Francisco Soucheiron i Enrique Maestre. El magistrat ha dictat aquesta resolució després de concloure a les dues de la matinada els interrogatoris als cinc detinguts dimecres passat en el marc de la peça Pit del cas Villarejo, en la qual s'investiga el pagament d'una comissió de 30 milions de dòlars entre els anys 2012 i 2015 a l'ex-president i a l'ex-vicepresidenta de Guatemala, Otto Pérez Molina i Roxana Baldetti, entre més. Segons que han confirmat a l'agència Efe fonts jurídiques, en l'acte, el jutge de l'Audiència espanyola acorda la llibertat sota fiança de 750.000 euros per a Pérez-Maura, de 500.000 per al seu germà i per a l'empresari Adrián de la Joya -imputat en el cas Lezo– i de 200.000 euros per als altres dos imputats, l'empresari Francisco Javier Soucheiron, CEO de la naviliera Grup Maritim TCB, i l'advocat Enrique Maestre. El magistrat els imputa als cinc delictes de suborn, falsedat i encobriment. A més a Ángel Pérez i Soucheiron els imputa el delicte de suborn internacional. En la resolució, que fixa un termini de 7 dies per a dipositar les fiances, el jutge imposa diverses mesures com la prohibició d'abandonar el territori espanyol, la retirada del passaport i compareixences quinzenals en el jutjat. Segons la Fiscalia Anticorrupció, amb aquest suborn als ex-dirigents guatemalencs, pretenien que la mercantil Grup Maritim TCB, a través de la seva filial a Guatemala Terminal de Contenidors Quetzal S.A, obtingués de forma il·lícita del govern guatemalenc la construcció i explotació d'una terminal privada de contenidors a Port Quetzal. Aquests fets van portar a les autoritats guatemalenques a reclamar el lliurament de Pérez Maura l'abril del 2016, que finalment va ser denegada per l'Audiència espanyola. En la peça s'investiga també la contractació per 10 milions d'euros de l'entramat empresarial de l'ex-comissari José Villarejo per part de la mercantil A Pérez i Cia S.L., relacionada amb el navilier, per a tractar d'impedir l'extradició. Amb aquesta contractació volien, segons la fiscalia, obtenir la seva impunitat en els procediments penals que poguessin incoar-se contra ell tant a Guatemala com a Espanya. Guatemala va demanar el lliurament de Pérez-Maura pels delictes d'associació il·lícita, frau i suborn, però l'Audiència espanyola s'hi va oposar.

vilaweb

Nombrosos eurodiputats estrangers han denunciat les dificultats amb què es troben a l'hora d'obtenir una autorització per a visitar els presos polítics catalans tancats a les presons d'Estremera, Alcalá Meco i Soto del Real. ‘No hem trobat gens de cooperació del govern de Madrid', lamenta en declaracions a l'ACN Eleonora Forenza, eurodiputada italiana. Forenza forma part d'una delegació de setze eurodiputats que vol visitar els consellers a la presó. ‘Ara com ara no n'hem tingut cap resposta raonada', afegeix la francesa Marie-Pierre Vieu. ‘Ho trobem extremadament greu', diu. I recorda el dret dels eurodiputats a accedir a qualsevol centre penitenciari europeu. ‘Demanem de ser respectats, poder venir i parlar amb els polítics escollits sobiranament.' ‘Ens posen més i més dificultats a l'hora de fer possible que aquesta delegació visiti els presoners polítics –diu Forenza–. En reclamem l'alliberament, però també el nostre dret de visitar-los.' José Bové, una de les figures històriques de l'esquerra verda francesa, també va explicar ahir en una conferència de premsa al Parlament Europeu que l'estat espanyol posava entrebancs a la visita que volien fer. ‘Per què no ens ho han permès?', demana. Bové va dir que ara fan pressió en les autoritats franceses perquè parlin amb els seus homòlegs espanyols. ‘És totalment de bojos', va lamentar. ‘Estem molt sorpresos per la manera com han anat les coses, perquè han estat empresonat consellers i activistes pel fet de tenir un punt de vista que no és autoritzat pel govern espanyol –diu la diputada Vieu–. Volem que les eleccions del 21-D siguin transparents.' I insisteix a reclamar el dret de veure a la presó els consellers tancats per parlar de la situació actual. ‘Si els presos volen ser alliberats han d'acceptar el que diu el govern', lamenta Bové. Pensa que a l'estat espanyol la justícia resta sota el poder polític: ‘Això també és un problema per a la Unió Europea.' I Forenza afegeix: ‘Reclamem l'alliberament immediat dels presos, és inacceptable això que els passa als representants polítics catalans.'

vilaweb

‘Fa dies que només em moc entre Verdi i Verdi', explica la Dolors Martínez, sense deixar d'enganxar papers de diari a una silueta que té molt a veure amb el cinema de Hollywood. El ‘Californian dream' o la sèrie de moda ‘Joc de Trons' són alguns dels temes que han escollit alguns carrers per donar vida al barri de Gràcia durant les festes que comencen dilluns. Les comissions ja s'han posat a treballar per tenir a punt la decoració quan es doni el tret de sortida a la Festa. També s'hi afegirà el carrer de la Fraternitat de Dalt, que fa dos anys que no hi participa. ‘Ho trobàvem a faltar', admet la Judit Capel, veïna del carrer de la Fraternitat. Tot i que encara no es percep gaire activitat, ja s'han començat a veure les primeres figures i detalls que ompliran de vida el barri de Gràcia durant la setmana entrant. ‘La il·lusió va encaminada a dilluns al matí, quan s'apaga la traca; mirem el carrer i diem: ho hem tornat a fer!', reconeix la Dolors, que tot i voler prendre al carrer de Verdi el paper de favorit, no amaga la satisfacció que implicaria tornar a guanyar el concurs de carrers guarnits per tercer any consecutiu i tal com va passar els anys 2009, 2010 i 2012. No hi ha dubte que són el rival que cal batre. Per Gràcia, la decoració del carrer és el ‘motor' de les festes pel distintiu respecte de la resta de districtes i barris de la ciutat, i és a allò a què dediquen ‘tots els esforços'. La feina per a preparar els ornaments comença ben aviat. Al carrer de Verdi a final de l'any passat ja van pensar en el projecte i al febrer van perfilar ‘petites coses' que havien de servir per a muntar-ho tot. La Judit, del carrer de la Fraternitat de Dalt, explica que al setembre van tenir la primera reunió i que abans del juny ja van començar a treballar ‘amb força'. De fet, es tracta d'una tasca gairebé permanent, perquè quan s'acaben les festes ja comencen a pensar en les de l'any següent. ‘Quan es desguarneix el carrer el dia 22 ja comencem rumiar coses per a l'any següent', assenyala la Dolors. Veure el carrer sense la decoració es fa estrany per als qui hi pensen tants mesos: ‘Encara que ho estigui una setmana i prou, el cervell assumeix que el carrer és guarnit i, quan s'acaba, penses: quina llàstima!'. Si algun valor es desprèn del guarniment dels carrers, és el treball en grup i la convivència durant moltes hores amb els veïns. ‘És la unió d'un grup de gent per un mateix propòsit: conviure i posar-ho tot en comú', assegura la vocal de la comissió del carrer de Verdi. Al carrer de la Fraternitat de Dalt ho corroboren: ‘ens encanta l'emoció de tornar-ho a fer i d'estar tots junts.'

bios

Carme Mir i Llusada, coneguda pel nom comercial de Carmen Mir, (Balsareny, Bages, 1903 - Barcelona, 1986) fou una dissenyadora de moda manresana. De família manresana, va néixer a Balsareny, on la família residia temporalment a causa de la feina del seu pare, que es dedicava a muntar fàbriques. L'any 1940 obrí la seva casa taller a Manresa on hi treballaven 35 noies, entre aprenentes i oficiales. Durant els anys seixanta i primers setanta fou la creadora d'alta costura que més seguí les tendències renovadores del moment. Esdevingué una de les modistes d'alta costura més destacades d'Espanya. Vestia models i dames de l'alta societat. La seva firma d'alta costura s'instal·là a Barcelona, a la rambla Catalunya i al carrer Provença. A Madrid tingué dues cases de costura, a la Puerta del Sol i al carrer Alcalá. Va fer el salt internacional en la Fira Mundial de Nova York l'any 1965, on s'endugué models catalanes, fet inusual a l'època. A Houston vestí el personal de l'Ajuntament. L'any 1968 va ser també l'encarregada de dissenyar l'uniforme dels atletes espanyols als Jocs Olímpics de Mèxic. A primers dels setanta fou una de les creadores d'alta costura que més seguí les tendències renovadores del moment: s'inspirava en corrents pictòrics. Dona de caràcter emprenedor i arriscada, fou una gran creadora de talent, amb una gran projecció internacional: les seves col·leccions desfilaren per Europa, Austràlia, i els Estats Units. Carme Mir obtingué el 1967 a Barcelona el títol d'Importadora de l'Any. Actualment la continuadora de la firma és la seva jove Elisa Lacambra. La Col·lecció tèxtil Antoni de Montpalau conserva una sèrie de vestits emblemàtics de la seva producció.

vilaweb

El portaveu de Demòcrates, Toni Castellà, ha proposat que els quatre consellers que hi ha a Bèlgica renunciïn a l'acta de diputat i els garanteixin un lloc en el nou govern. En una conferència de premsa, després d'haver-se reunit la comissió delegada del comitè nacional del partit, ha explicat que aquestes quatre renúncies permetrien a l'independentisme de garantir la recuperació del ‘control del parlament'. Demòcrates proposa que el nou govern sigui format per les mateixes persones que hi havia en el moment de l'aplicació de l'article 155, incloent-hi la presidència de Puigdemont i la vice-presidència de Junqueras. El portaveu de Demòcrates ha instat les forces lleials a la República a tancar un pacte perquè l'independentisme tingui majoria a la mesa del parlament: ‘No podem deixar ni un minut més la cambra en mans del PP i del president Mariano Rajoy.' Creu que és una qüestió indispensable per a restituir el govern anterior al 155, i després ‘cercar totes les vies possibles per a fer efectiva la República' declarada el 27 d'octubre. Demòcrates també vol deixar en ‘mínims de representació' a la mesa els partits que van avalar el 155, tenint en compte que no hi ha ‘condicions democràtiques normals'. Ha recordat que, si l'independentisme pactava amb els comuns, es podia aconseguir una mesa amb quatre independentistes, un membre dels comuns i dos de Ciutadans. Demòcrates defensa que Carme Forcadell repeteixi com a presidenta del parlament si ho vol –encara no ho ha fet públic– i que l'independentisme segueixi el seu camí sense comptar amb ‘cap reacció' del govern espanyol. Castellà ha refusat també la possibilitat que l'independentisme pugui blocar la sessió constitutiva del parlament per pressionar el govern espanyol. ‘Seria una greu irresponsabilitat. Seria anar amb el lliri a la mà', ha dit.

vilaweb

La fiscalia espanyola ha aportat un vídeo manipulat com a prova d'acusació contra els presos polítics al judici de l'1-O que és previst que comenci a principi de febrer al Tribunal Suprem. L'equip de defensa del president d'Òmnium, Jordi Cuixart, ha impugnat aquesta prova, un vídeo editat per la Guàrdia Civil amb imatges del 20 de setembre de 2017 que pretenen demostrar que la mobilització social d'aquell dia contra el cop d'estat contra la Generalitat va ser un cas de sedició. El vídeo va ser filtrat, un any després dels fets, a El Periódico. Són poc més de dos minuts d'imatges, signades per la Guàrdia Civil, que presenta els fets davant la Conselleria d'Economia. Comença veient-se una gentada davant els cotxes de la Guàrdia Civil aparcats el 20-S davant la conselleria, però immediatament després s'hi afegeixen unes imatges en què es veuen manifestants increpant furgons de la policia espanyola. Les imatges són d'aquell mateix dia, però d'un altre lloc, davant la seu de la CUP, després d'hores de setge i d'un intent d'escorcoll sense ordre judicial. Vegeu el vídeo: La concentració davant la seu de la CUP va ser pacífica en tot moment. Les imatges seleccionades per la Guàrdia Civil són només les del moment que van marxar, quan hi va haver manifestants que van increpar els agents, que van disparar salves amb els fusells per a dispersar la concentració. I aquests segons de vídeo són presentats com si corresponguessin a la concentració davant d'Economia, on hi havia Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. Hi afegeixen més dramatisme. En l'article que acompanyava el vídeo filtrat, El Periódico reforçava el relat dient això: ‘L'operació de la Guàrdia Civil del 20 de setembre de 2017 a la Conselleria d'Economia va significar la primera pedra del relat judicial construït al voltant del delicte de rebel·lió. Les imatges del setge a la seu del departament i als agents que escorcollaven les oficines, dels cotxes de policia fets malbé per la multitud i, sobretot, de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart enfilats a un d'aquells cotxes amb el megàfon a la mà justifiquen, segons l'Audiència i el Tribunal Suprem, l'existència de la violència del procés.' També la defensa d'Oriol Junqueras i de Raül Romeva, representada per l'advocat Andreu Van den Eynde, impugnarà vídeos aportats per la fiscalia com a proves, corresponents precisament al 20 de setembre, perquè han estat editats i manipulats de manera que ‘no reflecteixen la realitat dels esdeveniments'.

books

No hi ha barber en el món que hagi tocat la cara ni la moneda de ton pare: me'n puc alabar, i això que tinc la barba forta; i tu per quatre pèls… Amb lo que et costa el barber, d'aquí a uns quants anys te podries comprar un bon rellotge de plata venturer. Per fi, quan jo torni, posarem esmena en tot, i bé caldrà; perquè gastem molt i no guanyem res. Aquí tot és tan car com a Barcelona, fora de la casa i el menjar. Un sello de cartes me costa quatre quartos i el rapè al mateix preu: algú hi deu traficar. Sobretot no et descuidis d'anar cobrant els lloguers amb puntualitat, i no et deixis pagar amb raons. El músic del quint pis, sempre procura endarrerir-se; no el deixis de mà: digues-li que ets persona manada i que no t'entens de brocs. Bé: ara cuida't; no facis excessos en el menjar, sies diligent en obrir i tancar ben bé quan te'n vagis al llit. Ton pare no vol més que veure't bo i home com cal. Repetesc que lo del barret està dit i és teu des d'ara; però no te'l posis fins per Sant Tomàs, que no som cap marquesos. Nostre Senyor t'il·lumini com te beneeix ton pare. -C. P. D.-Si et sobrés una mica de cansalada, per poca que siga, me n'untaràs les botes, que estan penjades i embolicades en un drap de quadros blaus, en el requartet dels mals endreços. Déu te beneesca. Si et determinaves a comprar te, no el prenguis al costat de casa, que tot ho venen com foc. Ves-hi al capdavall dels Flassaders, un diumenge, tot passejant; que en un quart hi ets, i per dos quartos te'n donaran per fer-ne moltes tasses. No n'abusis, que tu ets nerviós i el te és d'aquelles coses que s'han de pendre amb mida.

bios

Esther Pastor Tomás (Algemesí, 1974) és una política del valenciana. Actualment és la secretària Autonòmica d'Organització, Coordinació i Relacions Institucionals de la Conselleria de Presidència de la Generalitat Valenciana. Està sent investigada per un presumpte cas de corrupció política. La seua carrera política ha estat sempre unida a la d'Alberto Fabra Part: des del seu lloc de treball inicial al gabinet d'Alcaldia de l'àrea d'organització, quan Alberto Fabra era alcalde de Castelló de la Plana, fins a l'actual càrrec de secretària Autonòmica d'Organització, Coordinació i Relacions Institucionals de la Conselleria de Presidència de la Generalitat Valenciana, sent Alberto Fabra president de la Generalitat Valenciana. El 29 de juliol de 2011 és nomenada assessora, com a personal eventual de la Conselleria de Presidència de la Generalitat Valenciana, amb unes retribucions corresponents a un assessor categoria 1. El 26 d'agost de 2011 és nomenada directora general d'Organització, del Gabinet del President de la Generalitat Valenciana. El 14 de juny de 2013 és nomenada secretària Autonòmica d'Organització, Coordinació i Relacions Institucionals de la Conselleria de Presidència de la Generalitat Valenciana. En l'actualitat està sent investigada per uns presumptes delictes de malversació de cabals públics, estafa i falsedat documental. El 27 de desembre de 2013, el pseudosindicat Manos Limpias presenta una querella contra Esther Pastor pels presumptes delictes de malversació de cabals públics, estafa i falsedat documental, en haver pagat amb diners públics habitacions d'hotel per a ús privat, ja que no consta cap acte institucional en els llocs i les dates de les estances als hotels. Aporta com a prova huit factures d'hotel d'habitació per a dues persones als municipis de Madrid, Altea, Alacant i Xàbia. El 21 de gener de 2014, transcendix en premsa que Esther Pastor autoritzà el càrrec al pressupost de la Generalitat Valenciana de compres domèstiques per un import total de al voltant de 3.000 euros, durant 2012 i el primer trimestre de 2013. Entre les compres pagades amb diners públics figuren: arreglo per a putxero, 280 grams de pit de pollastre, una tauleta de xocolata, nyores, timó, fideus, 170 grams de xoriço de Cantimpalos, grisinis, iogurt grec, etc. La Generalitat Valenciana no nega l'existència d'aquestes compres, sinó que afirma que són despeses legítimes en l'exercici de les seues funcions corresponents al càrrec i, en cap cas, amb fins personals. També el dia 21 de gener de 2014, el jutjat d'instrucció número 4 de València admet a tràmit la querella presentada pel pseudosindicat Manos Limpias contra Esther Pastor pel presumpte delicte de malversació. El 22 de gener de 2014 la premsa desvela que Esther Pastor no sols va carregar a la Generalitat Valenciana compres d'aliments, sinó també de begudes alcohòliques, com vi Finca Terrazo 2010, de 21,25 euros, i whisky Johnnie Walker Etiqueta Negra, per 23,60 euros. El Consell de la Generalitat Valenciana qualifica com «un atac als valencians» que s'haja desvetllat el presumpte ús il·legal de fons públics i anuncia «mesures legals» contra la persona que haja filtrat el destí que s'ha donat als diners públics. El 27 de gener de 2014, la Conselleria de Presidència de la Generalitat Valenciana comença a fer interrogatoris, gravant-los en àudio, als seus funcionaris per tractar de descobrir qui ha filtrat la informació. L'oposició política critica que el Consell valencià estiga perseguint l'informador en comptes d'aclarir la gestió que s'ha fet dels diners públics.

books

Perquè allò que el ferrer hagués arribat a enraonar amb ell, era un bon senyal. ¡Pas poc, que ho era! Amb tot, el que el tenia més satisfet era el bon resultat de la seva visita al comte, perquè comprenia que d'allí en podia arrencar la ruta que el dugués al benestar. Els dies que mancaven per a la vinguda del senyor li semblaven setmanes; i la seva frisança era tan forta, que, de pic o de palada, no passava dia que, per feina que tingués, no aprofités una estona per a resseguir de cap a cap i en tots sentits les terres que havia de menar. Aquell dia mateix, abans de fer cap a la torre, va arribar-se fins a la clariana de bosc que donava a ponent i en la qual volia sembrar blat; va escatir entre si, i sobre el terreny mateix, els aventatges i desaventatges que tenia el pendís de llevant per a plantar-hi vinya: va estar llarga estona rumiant sobre les tallades que convindria fer al bosc; i va tirar plans respecte als punts on caldria fer parets seques per privar les esllavissades. Quan va arribar a la torre, el sol ja era alt. -Ja soms a casa!- va dir-se bleixant satisfet. I, traient-se de la butxaca una clau mig menjada pel rovell, va obrir el vell forrellat que tancava la porta forana, va entrar a dins i va entaforar-se per un porticó de la dreta fins a arribar al lloc que en altre temps havia sigut estable. Enlluernat per la claror del defora, va dirigir-se, a les palpentes, cap a l'espirall que hi havia al fons de la cofurna, i, després d'obrir-lo, va acostar-se al punt on hi havia la menjadora, per clavar-hi algunes llates que hi mancaven. Després va tornar a l'entrada i va fer el recompte de les eines que havia pogut arreplegar: un magall, un rascle, un tràmec, un cavic, un parell d'estassa-barders i una forca. Com que eren ventureres i totes tenien un sis o un as, va disposar-se a adobar-les, bo i asseient-se al pedrís del pas de la porta. Però, abans de començar la feina, va dirigir la vista enllà, resseguint, d'una llambregada, el poble i els camps i boscos que el circuïen, les hortes esteses en rengle tot darrera les cases, i els prats que clapaven al terme. Una foguerada d'enveja li va encendre la còrpora. Aquelles mars de blat ros a punt de segar, mogut a onades per l'empenta del ventijol; aquelles hortes esclatant de verdor i d'ufana; aquells olivets i aquelles suredes i aquells saulicars que cobrien amb l'espessor de llurs branques les crestes i vessans de muntanya i les vores del córrec i del riu; semblaven donar-li una mena d'embriaguesa que li feia perdre el món de vista.

bios

Consol Tomàs-Salvany i Claramunt, també coneguda com a Consuelo Tomàs Salvany (Barcelona, 15 d'agost de 1883 - 2 de juny de 1973) va ser una pintora catalana activa a principis del segle xx. El seu pare era Tomàs Tomàs i Salvany, nascut a Valls, i la seva mare Magdalena Claramunt i Escoda, natural d'Igualada. La família vivía a Vallcarca i els Penitents al carrer Nostra Senyora del Coll, 30 torre. Era germana de la també pintora Mercè Tomàs i Salvany i neboda de l'escriptor Joan Tomàs i Salvany i del polític Josep Tomàs i Salvany. Consol Tomàs és un exemple més de les pintores actives a principis del segle XX a la ciutat de Barcelona, de les quals se'n té informació molt puntual. Tant ella com la seva germana van seguir una trajectòria artística paral·lela, com ho demostra el fet que en les poques notícies que se n'han trobat apareixen exposant conjuntament. Van ser deixebles dels pintors Joan Baixas, que va organitzar classes d'art exclusivament per a dones, i Arcadi Mas i Fondevila, que els va perfeccionar la tècnica artística i consten per primer cop formant part de la primera edició de les exposicions femenines que va organitzar la Sala Parés de Barcelona entre 1896 i 1900, on la premsa va lloar «sus vibrantes escenarios a pleno sol». En la darrera d'aquestes mostres, l'any 1900, se cita també una C. Tomàs. A finals de 1904 les dues germanes van participar en l'exposició de pintura i dibuix de l'Acadèmia Baixas de Barcelona. D'altra banda, sembla que van exposar individualment per primer cop a la Sala Parés l'abril de 1910, segons la revista La Actualidad que els va dedicar un article. Hi van presentar una quarantena d'obres de flors, paisatges, jardins barcelonins i algunes figures. La crítica lloava les qualitats que habitualment es destacaven d'una pintora («elegancia, delicadeza») però deixava palesa una sòlida formació artística i una certa personalitat estilística. L'article també reproduïa quatre de les obres exposades, dues de les quals, titulades Estudio i Niña con flores, eren de Consuelo. La revista Feminal també els va dedicar un article monogràfic en el qual feia un judici més neutral, ressaltant la seva gran destresa en els estudis del natural i la seva independència creativa respecte als pintors de paisatge contemporanis. Per la seva banda, la crítica de La Vanguardia va ressaltar dos olis de la pintora, Estudi de jardí i Escala del jardí, així com dos pastels. En altres espais de la galeria paral·lelament hi exposaven obres els escultors Eusebi Arnau i Gerard Benlliure. Les dues germanes van exposar en solitari a la mateixa Sala Parés l'abril de 1912, on van presentar dinou obres de temàtica diversa, de les quals la premsa va elogiar de nou el seu bon ofici i un bon tractament de la llum i del color. Van repetir l'any 1916 i se'n van fer ressò les revistes Mundo Gráfico de Madrid i Feminal, que va publicar una fotografia de les dues germanes a la sala d'exposicions i una d'una obra titulada Interior. L'any 1917 la revista Feminal de nou els dedicava un article, escrit per Joaquim Ciervo i amb fotografies de Francesc Serra, en què les pintores es veien pintant a l'aire lliure, i les assenyalava com a pintores de paisatge. De l'estil de Consol destacava l'ús d'una certa tonalitat grisosa que donava atmosfera i velava els paisatges. Niña con flores, 1910 Vista d'un jardí, 1917 Vista d'un pati, 1917

bios

Eulàlia Presas i Plana (Barcelona, 1914 - 2018) fou una professora i traductora catalana. Presas, llicenciada en Filologia Clàssica, després de la guerra feu classes de grec i llatí a instituts i escoles, i compaginà la seva feina com a professora amb les traduccions, gairebé totes de l'anglès i fonamentalment al català, si bé en la postguerra en va fer alguna al castellà. Va ser una traductora tardana amb poques obres, totes elles traduïdes de l'anglès menys una, del grec clàssic. Es va incorporar al món de la traducció en els darrers moments de la postguerra, amb l'arribada d'una nova fornada de traductors i traductores, i ho feu amb la seva primera traducció, datada en 1965 i publicada a la col·lecció “Isard” de l'editorial Vergara, la novel·la The Quiet American, escrita el 1955 per Graham Greene, que aparegué amb el títol L'americà pacífic, i que el 1985 fou reeditada amb el nou títol L'americà tranquil, sense altres canvis, i posteriorment el 2004. Després d'un parèntesi de divuit anys sense activitat traductora, a causa de les intermitències del mercat editorial, el 1983 va traduir per a la Fundació Bernat Metge, des del grec clàssic, El convit de Plató, el sisè volum dels diàlegs del filòsof que apareixia en aquesta col·lecció. Fins al 1995 versionà de l'anglès, a més d'un assaig pedagògic, un seguit de novel·les clàssiques modernes i contemporànies, com Orgull i prejudici, de Jane Austen, la primera obra d'aquesta autora que apareixia en català, inclosa a la biblioteca «A Tot Vent» de Proa; Una princesa a Berlín, d'Arthur R. G. Solmssen, de moment l'única traducció catalana d'aquest autor; L'illa del tresor, de Robert Louis Stevenson, una de la desena de versions que s'han fet d'aquest clàssic juvenil; i La violeta del Prater, de Christopher Isherwood. Fou una traductora fidel i precisa. En la postguerra havia traduït ocasionalment al castellà: és el cas de l'estudi El agua (1954) de Sarah. R. Riedeman. El 1943 es va casar amb el filòsof català Francesc Gomà i Musté, amb qui va tenir tres fills, Xavier, Eulàlia i Teresa.

bios

Simona Gay o Simona Pons i Trainier (Illa, 1898 - 26 de març del 1969) va ser una poeta i aquarel·lista rossellonesa i la primera dona que escrigué en català al segle xx a la Catalunya del Nord. Era germana del famós poeta nord-català Josep Sebastià Pons. Va ser una figura important en la recuperació del folklore del Rosselló. És autora d'Aigües vives (1932), Lluita amb l'àngel (1938) i La gerra al sol (1965). Simona Pons va ser el quart infant de Simó Pons, metge a Illa, i d'Antoinette Trainier. Era la germana petita del poeta Josep Sebastià Pons. "Foren germans "de sang i poesia", com escriví Carles Riba. Tots dos s'abeuraren als paisatges de la vila natal, Illa de Tet; l'Aspre, el Riberal, les fonts, les places. Comparteixen, en la vida i en l'obra poètica, indrets familiars, Sant Pere del Bosc, Sant Miquel de Llotes, les Corberes, Sant Julià, Casanoves, el Bulès, la vista, esplèndida, del Canigó. No hi trobem ni descripcions del "nord" ni del París del Barri Llatí, on Simona Gay visqué uns anys. Juntament amb els indrets de la terra natal descriu altres llocs on, circumstancialment, ha fet estada: Girona, Andorra, Val d'Aran, Font-romeu. Amb els anys, el paisatge descrit per Simona Gay no serà només el referit al seu estat d'ànim, sinó que assolirà una dimensió vinculada a l'entorn familiar, ja que esdevindrà el símbol del record dels seus avantpassats, la "cendra viva" dels records. Amb la mort del germà, la descripció i l'evocació dels paisatges comuns s'intensifiquen, identificant la desaparició de l'ésser estimat i la transformació de la terra i dels paisatges que semblaven eterns, a inicis dels anys seixanta, que la poeta pressent com una desaparició definitiva que no podrà fer reviure més" que per mitjà de la paraula poètica. Feu els seus estudis en francès, a l'escola del poble i més endavant a les benedictines de Portbou. Jove, es va casar amb un cosí, Léon Gay, i tots dos visqueren a diverses ciutats franceses (Pontoise, Reims, Versalles) fins que es van instal·lar a París. Simona començà la seva carrera d'escriptora aviat, influïda i ajudada pel seu germà, en una carrera que es desvetllà a partir del 1926, quan començà a presentar versos a homenatges i certàmens. L'escriptor i crític Tomàs Garcés la donà a conèixer com a poetessa, i el poeta Josep Bonafont (El pastorellet de la Vall d'Arles de pseudònim) va publicar-la a finals dels anys 20 a la Revue Littéraire et Historique du Diocèse de Perpignan. Va col·laborar a diverses revistes locals i el 1927 participà en els Jocs Florals de Perpinyà on obtingué les primeres distincions i feu amistat amb el poeta Gumersind Gomila. Publicà el seu primer llibre de poesies, Aigües vives el 1932, amb pròleg del poeta Tomàs Garcés, amic de l'autora. El 1935 guanyà el premi dels Jocs Florals de Tolosa amb el poema Aigua i sol, que posteriorment inclogué al recull Lluita amb l'àngel. Del 1934 en endavant encetà una tasca de recuperació de les tradicions rosselloneses (a base de documents diversos, d'enregistraments i fotos) que ha romàs gairebé completament inèdita fins ara. Col·laborà a La Revista, Clarisse, La Nau i, entre 1956 i 1965, ho feu a La Tramontane. Va morir a la seva Illa natal.

bios

Marta Soler i Balcells (Calaf, Anoia, 5 de març de 1984) és una jugadora catalana d'hoquei sobre patins, ja retirada. Formada al Club Natació Igualada, va debutar precoçment amb el segon equip la temporada 1995-96. Amb el primer equip, va aconseguir dos Campionat d'Espanya i una Lliga catalana. La temporada 2005-06 va fitxar pel ACR Gulpilhares de la Lliga portuguesa amb el qual va aconseguir la Copa de Portugal. La temporada següent va jugar al Club Patín Gijón Solimar, guanyat la primera Copa d'Europa l'any 2007. Repetí el títol la temporada 2009-10 i 2010-11, i a més, va aconseguir una OK Lliga el 2009. Després d'un breu retorn a l'Igualada Femení HCP el 2007-08, va tornar definitivament la temporada 2011-12. Internacional amb la selecció espanyola d'hoquei sobre patins entre 2000 i 2012, va disputar totes les competicions internacionals, excepte el Campionat del Món de 2010 per motius laborals, i va arribar a convertir-se en la capitana de l'equip. Entre d'altres èxits, va aconseguir dos Campionats del Món (2000 i 2008) i dos d'Europa (2009 i 2011), dos subcampionats del Món i tres d'Europa. Amb la selecció catalana d'hoquei sobre patins, va formar part del primer equip que va disputar un partit internacional contra Portugal el desembre de 2003. Va retirar-se de la competició al final de la temporada 2014-15 i va continuar vinculada a l'Igualada Femení HCP com a responsable tècnica. Entre d'altres reconeixements, va rebre la Medalla del Comitè Olímpic Espanyol l'any 2012 per la seva trajectòria esportiva i l'Orde Olímpic al mèrit esportiu el 2002.

books

-Dôs no hi anirà perquè jo no la gicaré anar-hi. -I anirem a menjar palla i ens vestirem amb xiringalles de casa el parracaire. Perquè teniu quatre cassigalls voleu fer vida de senyors! -Calleu! no la gico anar i prou! -¡Mireu com s'aixereix, l'amo de la carbassa buida! La Tecla cercava dalerosa una plasenteria de l'infant que l'aidés a espargir aquella tempesta. -Què criden? Què criden? ¡mireu el noi quina baballa! Sembla un tirarany de la cort. ¿Fa, mare, que això són les dents? Repara, Andreu; aquest sí que no té la baba tancada; ¡tant dolent que és! Ves, el noi de can Ton va morir-ne, ¿oi mare?- I la Tecla agafava el nen i el mostrava a la vella i al seu marit; totes les mirades anaven a raure a les galtes tivants i vermelles del nin que feia anar les mans com si volgués esquivar un ardat de mosques, i movia els peus i esclatava en rialles innocents plenes de gaiesa. I el front arrugat del gendre, generós de cor, esdevenia ple de serenitat i els llavis tremolosos de malícia de la vella prenien la quietud perduda en les onades de la gasiveria que se la menjava de viu en viu.

vilaweb

Els ajuntaments de Barcelona i Madrid advoquen per impulsar una agenda comuna. L'objectiu és exigir més autonomia al govern espanyol i reclamar una modificació de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals. El primer tinent d'alcalde de la capital catalana, Gerardo Pisarello, ha explicat que el seu objectiu és aconseguir ‘més capacitat per decidir en assumptes com pisos buits i la gestió de l'Impost sobre Béns Immobles', i avançar cap a una més autonomia municipal i financera. Ambdós ajuntaments es van reunir a final de juliol i van acordar treballar en aquest front comú, perquè ‘hi ha molt àmbit per recórrer de dues grans capitals, amb estatuts jurídics semblants i reptes similars en matèria de defensa de l'autonomia'. Ha recordat que debaten amb diversos ajuntaments bones pràctiques i reptes en aquests assumptes, i ha apostat per ‘compartir idees sobre una contractació més justa que afavoreixi les pimes, i qüestionar lleis d'àmbit estatal, que han ofegat l'autonomia local', entre elles ha citat la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l'Administració Local. Segons Pisarello, ‘el Govern espanyol no només ha recentralizat molt amb l'excusa de la crisi, sinó que ho ha fet de manera molt poc dialogant. Creiem que cal tenir fronts comuns també de les grans ciutats per combatre aquesta situació i buscar alternatives'. El lloguer En aquest front comú també s'inclou l'exigència de regular el mercat de lloguer privat: ‘la solució de fons de l'assumpte de l'habitatge, mentre construïm un parc públic a l'altura de les grans ciutats europees, passa per un cert control i regulació dels lloguers abusius'. Després que els lloguers hagin augmentat prop d'un 7% a Barcelona en un any, ha avisat que cal ‘regulació i s'han d'usar totes les eines en l'àmbit autonòmic i estatal per abordar aquesta situació' en què la majoria dels desnonaments és l'impagament del lloguer. Pisarello ha lamentat una tendència d'increment dels preus ‘molt preocupant' i ha anunciat que des de l'ajuntament posaran ‘totes les eines' que tinguin a l'abast per garantir el dret a l'habitatge. També ha recordat les cessions de pisos buits que ha aconseguit el govern municipal d'Ada Colau i les adquisicions mitjançant el dret de tempteig i retracte. Govern espanyol i el CIE Pisarello ha insistit que el Govern espanyol ‘ha tingut molt poca sensibilitat municipalista i ha impulsat mesures que constitueixen un atac en tota regla a l'autonomia municipal', i ha assegurat que el que han fet sovint ha estat interpel·lar-lo perquè compleixi les seves obligacions, com el cas dels refugiats i del Centre d'Internament d'Estrangers de la Zona Franca. També ha avisat que faran servir totes les eines judicials i administratives per tancar el CIE i, ‘si aquestes vies es tanquen, es retratarà molt el paper del govern espanyol': ‘Creiem que té un cost en termes de legitimitat del mateix govern espanyol el fet que no sigui capaç d'escoltar aquest clamor i aplicar la legalitat en Drets Humans'.

mitologia

Afareu (en grec Ἀφαρεύς Aphareus), va ser un poeta tràgic atenenc i orador. Era fill del retòric Hípies d'Elis i de Plathane. Després de la mort del seu pare, la seva mare es va casar amb Isòcrates d'Atenes, l'orador, que va adoptar Afareu com a fill seu. Va rebre educació a l'escola d'Isòcrates i va escriure alguns discursos judicials i deliberatius (λόγοι δικανικοὶ καὶ συμβουλευτικοί). Un dels discursos, del que no se'n sap el nom, va ser escrit i pronunciat per ell en representació d'Isòcrates contra Megaclides. Segons Plutarc va escriure trenta-set tragèdies, encara que l'autoria de dues d'elles era discutida ja a l'antiguitat. La seva primera tragèdia la va escriure el 369 aC i la darrera el 342 aC. Va guanyar quatre premis per les seves obres, dues a les Dionísia i dues a les Lenaia. Les seves obres van formar tetralogies, però cap d'elles no s'ha conservat, ni tan sols el títol.

vilaweb

Tot i que fa un parell de mesos que ja es poden menjar calçots, ara arriba la millor època, quan se n'intensifica el consum. Per això, aquest cap de setmana es fa a Valls la Festa de la Calçotada. Una jornada destinada a difondre les propietats gastronòmiques i les tradicions entorn d'aquesta menja. Des de quan mengem calçots? Les calçotades són el nou plat nacional? Durant tot el cap de setmana se succeiran les demostracions per a aprendre com coure calçots a l'estil tradicional, degustacions i mostres de cultura popular, com ara cercaviles de danses i gegants. El dia fort serà diumenge, quan tindrà lloc la Festa de la Calçotada, durant la qual es faran diversos concursos, des del de cultivadors de calçots a la millor salsa. El concurs més popular, per la seva espectacularitat, és el de menjar calçots. Guanyarà qui en mengi més durant 45 minuts. El rècord el té Adrià Wegrzyn, que el 2018 va arribar a menjar més de 300 calçots, uns cinc quilos. Per a qui vulgui tastar calçots amb calma i moderació, a la plaça de la Zeta es fa una degustació popular. És un menú format per calçots, salsa i una llesca de pa per a acompanyar. Tot plegat regat amb vi de la zona i, per postres, una taronja. A més, hi haurà graelles preparades a la plaça de l'Oli i de la Zeta perquè la gent hi pugui coure la carn que vulgui. A Valls, des de final del segle XIX, la tradició dels calçots ha anat passant de generació en generació i per això la ciutat és coneguda com la capital del calçot. La calçotada, un àpat protagonitzat pel calçot, la salsa i els complements, mou cada temporada centenars de persones entre els mesos de novembre i abril i constata l'arrelament d'aquest fet gastronòmic tan típic i popular.

vilaweb

El president de la Generalitat en funcions, Artur Mas, ha assegurat que l'oferta de govern que havia exposat avui Junts pel Sí no era pas nova, sinó que era la que s'havia anunciat durant el darrer debat d'investidura. Ha fet aquestes declaracions després de clausurar l'assemblea general del Clúster de la Indústria d'Automoció de Catalunya. Mas ha assegurat que la proposta no qüestiona en cap cas l'eficàcia i la dignitat de la presidència. L'estructura proposada és per a dirigir un govern de coalició que surti d'una ‘situació complexa', ha dit. El govern seria encapçalat per un president, ‘que ha de mantenir totes les atribucions que li atorga la llei', al costat d'un vice-president i d'una direcció col·legiada. Ha volgut recordar que Junts pel Sí s'anava movent per assolir l'acord, i que aquest moviment garantiria la legitimitat de les institucions catalanes. Per aprovar el nou govern, ha instat implícitament la CUP a fer un gest polític: ‘Si no es mou tothom, l'acord és impossible', ha dit. I ha afegit: ‘En aquests moments som molts els que hem de participar en el futur del país i això requereix fer les coses d'acord amb el repte gegantí que tenim davant.' Ha lamentat que dos mesos després del 27-S encara no s'hagi pogut constituir el nou executiu: ‘No és gaire comprensible que, davant les agressions de l'estat espanyol, a Catalunya tinguem una situació d'interinitat amb un govern que no sigui fort i definitiu.' Finalment, s'ha referit a les converses que hi ha obertes, amb un punt d'optimisme: ‘Espero que en algun moment la negociació acabi sortint bé.'

mitologia

Krasue és un fantasma nocturn del folclore de l'Àsia Sud-oriental. Es coneix com a Krasue a Tailàndia, Kasu a Laos, Ap a Cambodja, Penanggalan' o Hantu Penanggal a Malàisia i com a Leyak a l'illa de Bali. Aquest fantasma és un cap de dona que durant la nit es pot separar del seu cos i que és capaç de volar amb el cor i els budells penjant del coll. De vegades es presenta amb un halo fosforescent. Perpètuament afamat, xucla sang o menja carronya. Sovint ataca a les dones embarassades. Té una llengua molt llarga que pot estendre. És un esser llegendari molt popular als països d'origen on freqüentment surt a pel·lícules i sèries de televisió. La Krasue és prou semblant al Manananggal de les Filipines amb la diferència que en aquest cas el fantasma se separa de cintura cap a dalt. També se sembla al Nukekubi del Japó, però en aquest cas al cap de la dona no li pengen òrgans interns.

bios

Sor Rita Mercader i Mussons (Igualada, 11 de desembre de 1847 - Madrid, 2 de juliol de 1908) va ser una religiosa catalana, membre de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. Va néixer l'11 de desembre de 1847 a la casa del carrer Nou, núm 55, d'Igualada, en una família nombrosa de 7 germans. Estudià a les Escolàpies d'Igualada i a les Carmelites de Balaguer i el 25 de juliol de 1865 ingressà al Reial Noviciat de les Filles de la Caritat a Madrid. Es traslladà a la inclusa hospici de Múrcia el 20 de gener de 1866 i pronuncià els vots religiosos el 4 d'agost de 1870. El 31 de desembre de 1872 tornà a Madrid, a l'hospici de Sant Ferran, i el juny de 1973 entrà al "Asilo de Hijos de Lavanderas de la corte" de Madrid, on l'any 1890 arribà a ser superiora. L'asil era patrocinat des de 1876 per la família reial. Degut a la seva amistat amb la reialesa, l'alcalde d'Igualada, Joan Serra i Constansó, demanà ajuda a Sor Rita Mercader perquè Igualada fos inclosa en la línia de ferrocarril projectada entre Vilanova i la Geltrú i Ponts (1905). Va morir a Madrid el 2 de juliol de 1908. Amb motiu de la seva mort, la reina Maria Cristina i el seu fill el rei Alfons XIII enviaren telegrames de condol a la segona superiora i al nebot de la finada i l'infanta Maria Teresa visità l'asil per donar el condol en persona. Des del 5 de desembre de 1911 és filla il·lustre de la ciutat d'Igualada. El 1914 l'Ajuntament va acordar col·locar a la seva casa natal una làpida que es va inaugurar el 24 d'agost d'aquell any, durant la Festa Major d'Igualada. La placa va ser destruïda durant la guerra civil espanyola, recol·locada de nou el 1939, i es conserva en l'actualitat. El 31 de desembre de 1923 un carrer d'Igualada va ser anomenat en honor seu.

mitologia

Abartach (també conegut com a Ábartach, Ábhartach o simplement Abarta, el «realitzador de proeses») és un déu de la mitologia irlandesa, un dels Tuatha Dé Danann, i relacionat amb Fionn mac Cumhaill. Segons P. Monaghan, Abartach era un dels fomorians o déus de la mort, descrits com a "una raça antiga i monstruosa". En una de les històries més conegudes, Abartach aconsegueix enganyar el Fionn mac Cumhaill quan fingeix ser un home gandul que busca feina. Fionn mac Cumhaill l'accepta com a servent, poc després de succeir a son pare com a líder dels fianna, un grup de poderosos guerrers milesians. En un gest de bona fe, Abartach els hi dona un cavall salvatge gris que va haver de ser muntat per catorze homes abans que decidís galopar. Abartach cavalca al costat dels fianna i els porta cap a l'Altre Món, on els esperen els Tuatha Dé Danann, arrossegats vers el submón pels milesians. Els fianna, liderats per l'ajudant de Fionn mac Cumhaill, Foltor, es fan amb el control d'un vaixell màgic i troben el cavall de l'Abartach. Foltor, el millor rastrejador dels fianna, aconsegueix navegar vers l'Altre Món i obliga l'Abartach a deixar en llibertat els guerrers fianna que estaven sota el seu poder. Per qüestions d'honor, Abartach és amarrat a la cua del cavall i portat a ròssec cap a Irlanda. No obstant això, d'acord amb la versió de P. Monaghan, és en Fionn i no el seu aprenent qui rescata els fianna de les urpes de l'Abartach. Després de la gesta heroica, en Fionn expulsa l'Abartach de les seves hosts.

mitologia

Segons la mitologia grega, Idomeneu (en grec antic Ἰδομενεύς), va ser un rei de Creta, fill de Deucalió i net de Minos. Era germanastre de Molos, fill de Deucalió i d'una concubina, i oncle de Meríones, amb qui va ser company d'armes a la guerra de Troia. Idomeneu va ser un dels pretendents d'Helena, i, lligat pel jurament, es va veure obligat a anar a la guerra de Troia, on aportà les vuitanta naus del contingent cretenc. Va ser un dels nou cabdills que van presentar-se a lluitar contra Hèctor, quan es va creure que així es podria resoldre la guerra entre aqueus i troians. Al camp de batalla es va enfrontar a molts enemics, i es va distingir en la batalla per la defensa de les naus gregues. El seu principal contrincant va ser Deífob, i després s'enfrontà amb Eneas. Quan hi va haver els combats a l'entorn del cos de Patrocle, va voler atacar Hèctor, però aquest va matar amb una llança l'auriga del carro de Meríones. Idomeneu va fugir. Va guanyar un premi en el pugilat en els jocs fúnebres que es van celebrar per l'enterrament d'Aquil·les i va ser un dels guerrers que entraren a Troia amagats en el cavall de fusta. Quan tornava a Creta es trobà amb una forta tempesta, i per aplacar la ira de Posidó va jurar que li sacrificaria el primer ésser viu que trobés en arribar a terra. Just en desembarcar hi va veure el seu propi fill, Meríon, i per mantindre el jurament no dubtà a immolar-lo allà mateix. Una altra filla cèlebre va ser Antiope, amb qui Telèmac va tenir una relació amorosa. Al cap de poc es declarà a Creta una epidèmia de pesta que fou interpretada com un càstig pel crim comès, i els seus súbdits el van expulsar. Llavors, segons diuen, s'instal·là al sud d'Itàlia, on fundà la ciutat de Salento.

mitologia

Shennong (en xinès tradicional: 神農; en xinès simplificat: 神农; en pinyin: Shénnóng, Wade-Giles: Shen-nung o Shen Nung), també conegut com l'Emperador Yan (炎帝, Yándì) i un dels Tres augustos i cinc emperadors i Emperador de les cinc llavors, és un dels personatges principals de la mitologia xinesa. Suposadament va viure fa uns 5.000 anys i el seu nom significa El Diví Granger, ja que, segons la tradició, va transmetre la pràctica de l'agricultura. Familiar proper de Huangdi, l'Emperador Groc, se'l considera un patriarca dels xinesos d'ètnia han. També els vietnamites el consideren un avantpassat seu. No es pot dir que Shennong sigui completament una figura històrica. Però és molt important en la història de la cultura xinesa, especialment pel que fa a la mitologia i la cultura popular. Sennong figura molt en la història de la literatura. Sima Qian menciona que els governants que precediren l'Emperador Groc eren de la casa o grup social de Shennong. Sima Zhen afegeix en el pròleg de Shiji, que el seu cognom era Jiang (姜), i dona una llista dels seus successors. En el Huainanzi es fa referència que fins que ell va ensenyar l'agricultura la gent estava desnodrida i malalta. El corrent filosòfic de l'agriculturalisme (vers el segle iv aC) va desenvolupar les seves idees a partir d'aquesta figura mítica.

vilaweb

La cooperativa d'energia verda Som Energia ha fet l'assemblea general anual al Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona amb uns objectius clars per al 2018: arribar als vuitanta mil clients i facturar un total de cinquanta milions d'euros. De fet, les xifres del proppassat 2017 de Som Energia han complert les previsions més optimistes i han clos amb una facturació final de trenta-un milions d'euros i un subministrament a 62.100 llars i empreses d'arreu de l'estat espanyol. En aquesta trobada, en el qual han participat més de tres-cents socis, s'han renovat força càrrecs del consell rector i s'hi ha fet un repàs de l'exercici econòmic i social del 2017. Juntament amb el pressupost d'enguany, també hi han presentat el pla de treball de Som Energia i ha estat aprovada una modificació dels estatuts per tal d'adaptar-los a la nova normativa vigent i al funcionament actual. Per primera vegada, en aquesta sessió s'ha fet funcionar la plataforma ‘Participa', una eina de gestió democràtica i de participació virtual a través de la qual els socis han pogut votar i fer aportacions i propostes abans de l'assemblea. Amb el vot –eminentment electrònic– han autoritzat la integració de la cooperativa a la unió de cooperatives de consumidors i usuaris d'energies renovables Unión Renovables i han adoptat explícitament els principis de l'economia social i solidària. També han donat el vist-i-plau al calendari democràtic anual, que servirà per establir els processos per a una participació clara i democràtica. A més, s'ha establert el límit de contractants del subministrament elèctric a través dels socis, i s'ha acordat de fer un estudi tècnic sobre la compra de l'energia que generen les instal·lacions unifamiliars dels socis. Som Energia és una cooperativa de consum i de producció d'energia verda sense ànim de lucre que va néixer el 2010 amb el propòsit de canviar el model energètic actual cap a un de totalment renovable i democràtic. Actualment, gaudeix de prop de quaranta-vuit mil socis i de més de setanta-sis mil contractes de subministrament elèctric a tot l'estat espanyol. Durant el darrer any, més de tres mil famílies i organitzacions, amb una inversió de tres milions d'euros, han engegat iniciatives d'autoconsum col·lectiu a través de la Generació kWh, que els permet d'obtenir electricitat 100% renovable a preu de cost, inferior a qualsevol altra producció amb combustibles fòssils i nuclears.

books

-Però hats vist quin modo té de mirar-te?… sembla que tingui una pena!… -Poc que me'n sóc ataleiat, jo… de la veia, sí… i que en té cara de plorar, la veia. -Tira que els toc!… i tan rics com són! … -Diu que ploren sovint, per xo, les senyores!… -Psé… deu ésser com per aquí dalt, allà baix, si fa no fa!… Hi ha qui plora i hi ha qui riu!… D'aquell dia endavant, tot sovint varen trobar-los-hi als forasters allà dalt… es veia que en havent dinat, sortien de câl Boscàs, que queia a una hora lluny en una recolçada de la muntanya, i tot passejant, s'arribaven als Boscassos. Tots dos s'estaven quiets a la punta de Penya-blanca, mirant al lluny. Un dia, després de trobar-los-hi, l'Antonet va fer: -Diu que els en ha passada alguna a n'aquesta gent!… diu que ei és desterrat de la seva terra!… -Oidà!- va saltar en Pere -i com ho saps tu, això?… -Ahir, quan vaig anar a cercar tabac pel pare, en parlaven a l'estanc de Vilavella… diu que aquest home que hi va cada tarda n'ha dit alguna cosa!… En Pere quedà pensatiu bella estona; després va dir sentenciosament: -Qui sap!… Però bastu a dir-te que fins m'ho creuria que té alguna cosa, ei!… Te mira d'una manera!… Mes pas res d'ésser mal home… m'hi jugo el coll, jo!…

vilaweb

El vot en contra de la independència de Nova Caledònia va guanyar ahir el primer referèndum dels tres previstos amb un clar 56%. Però el sí a la independència va arribar al 43% i guanyà amb molta claredat a la província del nord. Amb això, els independentistes canacs consideren que el resultat és molt bo, perquè els situa molt millor per als dos referèndums d'autodeterminació acordats amb França que es faran els anys vinents. Els partits polítics francesos volien aconseguir una victòria contundent del no per a evitar aquests altres dos referèndums, acordats entre França i el Front d'Alliberament Canac. La participació, a més, va ser molt alta, del 80%. En total, els dos blocs es van separar de 18.000 vots. Els partidaris de restar dins l'estat francès van ser 78.361 i els votants a favor de la independència foren 60.573. La clau fou la capital, Nouméa, on viuen més francesos. Allí el no va avantatjar de 25.000 vots el si, de manera que va decantar el resultat global. Vegeu també: Nova Caledònia organitza un referèndum d'autodeterminació acordat amb l'estat francès El no guanya en el primer referèndum d'autodeterminació de Nova Caledònia

vilaweb

Els directors de Televisió de Catalunya, Vicent Sanchis; Catalunya Ràdio, Saül Gordillo; i l'Agència Catalana de Notícies, Marc Colomé, han fet una conferència de premsa per respondre a l'anunci de l'aplicació de l'article 155, només dos dies abans que el senat espanyol aprovi les mesures. Tots tres s'han mostrat contraris a la mesura i han posat l'accent en la necessitat que els treballadors de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals continuïn treballant amb la màxima normalitat. A més, han deixat entreveure que l'actitud que prenguin els directius dependrà, entre altres coses, de la resposta del govern i han deixat clar que des de les respectives direccions no es donarà cap instrucció als treballadors. Sanchis ha defensat que l'objectiu és poder continuar treballant ‘amb la màxima independència i sense cap mena de coacció ni intervenció': ‘L'única barricada és mantenir la llibertat de la feina dels professionals de la casa', ha dit. Alhora, ha recordat que a Catalunya existeix un òrgan inexistent en l'àmbit de l'estat espanyol, el Consell de l'Audiovisual de Catalunya, que fiscalitza l'activitat dels mitjans públics. Preguntat per la hipotètica desaparició de programes històrics de TV3 com el Polònia, ha descartat especular sobre ‘un escenari d'invasió zombi' perquè, ha dit, ‘seria un esport excessivament morbós'. En canvi, ha recordat que les finances de la Generalitat ja fa setmanes que estan intervingudes pel govern espanyol, és a dir, que el 155 ja s'ha posat en marxa abans fins i tot de la seva aprovació al senat, i ha anunciat que no renunciaran a cap instància legal per a fer-hi front. Per la seva banda, Colomé ha explicat que l'anunci d'intervenció ‘ha estat rebut com una autèntica ofensa a la professionalitat i el rigor'. ‘Hem perdut tota garantia jurídica', ha dit. També ha explicat que els treballadors de l'ACN encara no han pres una posició en relació amb el 155. Saül Gordillo també ha rebutjat anticipar-se a l'aplicació de les mesures anunciades pel govern espanyol. ‘La primera victòria del 155 seria que abans de la seva aplicació ja estigués canviant la nostra manera de treballar i estigués provocant-nos autocensura', ha dit. I ha donat les gràcies per les mostres de suport rebudes: ‘Ens fa mantenir-nos alçats i treballar amb la dignitat que ho estem fent des de l'any 1983.' A més, el director de Catalunya Ràdio ha posat l'èmfasi en la ‘desgovernamentalització‘ dels mitjans públics catalans, les direccions dels quals no depenen directament del govern sinó que són escollides pels membres del consell de govern de la CCMA que, al seu torn, són proposats pels grups parlamentaris. Abans de la intervenció dels directors, diversos treballadors dels mitjans públics han llegit un manifest que assegura que l'amenaça d'intervenció implica un atac directe a la ciutadania i en vulnera el dret a rebre informació veraç, objectiva, plural i equilibrada, que és un dels drets fonamentals de qualsevol democràcia. En aquesta línia, els professionals han assenyalat que aquest fet era una ‘prova de la voluntat d'involució' del govern interventor i de la voluntat de segrestar la llibertat de premsa. La directora d”El matí de Catalunya Ràdio‘, Mònica Terribas, ha llegit la versió en català del text. La podeu veure ací.

books

Quan es desperten, ja les Senyoretes del Mar han desaparegut, i no s'ou més que el patripatrop de llurs estranyes cavalcadures, que corren a capbussar-se a l'aigua. Però l'encís ja s'és realitzat. Ja ni temporals ni penalitats de cap mena podran destruir en el cor d'aquells xicots l'afició a la vida marinera. Deu-los el benestar a muntanya, i sempre els veureu tristos i enyoradissos. Ja s'han plegat les ballades de Tots-Sants. La cobla és a l'hostal. A la cuinassa, davant de la llar, asseguts a l'escon uns, i en tamborets i cadires altres, els musics s'escalfen les cames; s'escalfen les cames i amoroseixen amb una suca-mulla de vi calent llurs gorges seques i cansades. Cada un d'ells aguanta amb la mà esquerra, damunt del genoll, un fondo plat de terrissa, on van estufant-se i envermellint-se els trossos de pa que suren en el líquid fumós. Els dits pelluquen, xarrupen les boques, i els semblants van animant-se a influències del sanitós refrigeri. Mentrestant l'avi de la casa fa becaines en un recó, a frec dels tions ablamats. Ara aixeca a poc a poc el cap fins a posar en descobert les pelleringues pansides de sa barballera; ara el tomba pesadament damunt del pit. Mitja dotzena de pagesos joves, ben vestits i afaitats, amb les barretines estudiadament encrestades al cap i lluint a tall de joiell un brotet d'alfàbrega a les orelles, conversen a peu dret, enrotllats darrera dels musics. Encara estan roigs de l'acalorament del ball, i amb llurs mocadors virolats s'eixuguen de tant en tant la suor, que els arrosa la cara i el clatell.

vilaweb

La Penya de San Marcos ultima els preparatius per a la celebració del seu últim correbou aquest cap de setmana amb motiu de les festes de Sant Genís de Torroella de Montgrí, enmig d'una polèmica entre animalistes i partidaris de la celebració. La polèmica sorgeix de l'aprovació d'una moció per declarar el poble lliure de corrides, i el fet que el llavors alcalde convergent Jordi Cordon va usar el seu vot de qualitat per autoritzar la festa, cosa que va provocar una ruptura del pacte de govern amb ERC, una moció de censura i la proclamació com a alcalde del republicà Josep Maria Rufí. Rufí, que és veterinari, ha fet bandera de la moció municipal per declarar la ciutat lliure de corrides, i ha dit: ‘Aquesta moció serveix per girar full, per fer un pas endavant que els signes del temps ens demanen'. Ha defensat un municipi compromès amb el seu patrimoni, el seu entorn natural, que és sostenible, mira cap al mar i és respectuós amb els drets dels animals, i ha titllat de maniqueu i poc precís confondre un espectacle com el correbou amb una ‘mostra, exhibició d'habilitats, demostració o exposició d'animals'. Partidaris del correbou L'agrupació encarregada d'organitzar aquestes corrides ha explicat que aquest divendres han arribat les vaquetes, i ha demanat respecte per a la celebració de la festa aquest cap de setmana. ‘Qui vulgui venir benvingut serà i qui no, que no vingui. No entrem en provocacions. Tot el que fem és legal, per tant si volen manifestar-se que ho facin', han escrit al seu compte de Facebook. Seguretat L'Ajuntament de Torroella de Montgrí portarà a terme el ‘desplegament normal' de seguretat en funció de la gent i de l'afluència de públic. El partit animalista Pacma, que porta a terme una campanya a Catalunya per eliminar aquest tipus de celebracions amb animals, ja siguin vaquetes, embolats, bous al mar, becerrades i encordats, s'ha posicionat en contra dels correbous d'aquest cap de setmana i farà protestes.

books

A trenc d'alba, el poble de Vall de Pedres apareixia embolcallat d'aquella boirina tènue, visible sols de lluny, que en matinades de calma se forma entorn dels conglomerats de la vida humana. D'algunes xemeneies començaven a eixir-ne fils de blavosa fumarella quan el sol no besava encara els alts turons que el poble dominen. Dos homes ensopits dins de llurs capots rossos de caputxí i amb les barretines enfonsades fins dejús de les orelles, estaven sentats en un bancal de pedra del carrer de l'Església enfilant la porta de la Rectoria. De tant en tant canviaven alguna frase que eixia mandrosa i enfarfegada d'en mig de glopades de fum agre de tabac d'Andorra que xuclaven d'unes pipes pudentes i carralloses. Son posat de nyonya i son desfardament els denunciava com a captaires, més en realitat eren dos dignes funcionaris del Cerdà, dos números de la milícia apostats per son quefe a l'agoit de la Rectoria. Creus tu que pot durar gaire, aquest misteri?- deia un. -Bona por em fa que el millor dia els civils ne faran una cordada, de tots nosaltres. Mai he vist que durés molt, això de què els pobres se fessin la llei. -Me vull pensar que tens massa raó- feia l'altre, escupint, -i els mateixos pensaments me vénen cada dia al matí, que és con un hom té el cap més clar. Aquest janfosca del Cerdà, me dic jo, no procura sinó per ell, i en con vegi la seva ens deixarà a tots a l'estacada. -I que t'has pensat que no ho veig, també? Som pas tan tou. El Cerdà, com tots els pois ressuscitats, pica més fort que els altres, i, llevat de què ens necessita per fer-se els seus, tant se n'hi en fo de nosaltres com de lo que he trobat avui. Sinó que ja veuràs lo que jo penso: com de la feta de Sant Antoni ne gemego encara, si tan sols puc ficar la mà en això de Serra-Bruna abans de què els demés ne facin net… hagut hagut. Mes ja compto fer-me de seguida fonedís, perquè, com te dic, aquest misteri no pot pas durar…-

books

-Si puc xarpar un senglar! Encara el meu fill podrà guarir-se. Quan el senyor Celestí treballa de gust, cap pastor de la rodalia no el guanya. Pobre filló! quina gemegor feia! Està ben atrapat! aquelles galtes de farro que tenia quan el deixà la Tecla i ara està esbarrellat com un vell! Tant manyac com era i ara tan esquerp! Sempre gruny. El mal li crema les entranyes! Tantes provatures i tot li feia mal! I ell venia xano xano i em feia un bes, i ara es mor d'aflaquiment! Si puc caçar un senglar! no n'haurà cap de diner la vella renyoca! Un grapadet estret pel senyor Celestí i l'altre pels remeis!… La vella gasiva l'ha mort! Fes-me una estimació, fillet meu! Ara ni té força per fer mig petó!

mitologia

La stoà Poikile (en grec Ποικίλη Στοά) era un monument de l'antiga Grècia erigit al nord de l'àgora d'Atenes descobert el 1981. A partir de la ceràmica trobada es pot datar l'edifici entre el 475 i el 450 aC. La troballa fou possible gràcies al testimoni de Pausànies. La stoà tenia columnes dòriques a l'exterior i jòniques a l'interior. Era orientada cap al sud, això feia que entrés més calor solar a l'hivern, mentre que els vents glacials del nord s'aturaven per la façana del darrere. Al començament l'edifici s'anomenava Peisianaktios pel seu constructor Pisianacte. Poc temps després de la construcció, però, fou ornat amb pintures, i començà a ser anomenat poikile (pintat). Aquestes pintures foren realitzades per eminents artistes d'Atenes: Polignot, Micó i Paneu. Polignot, segons Plutarc, quan pintà les troianes, representà la cara de Laòdice a imatge de la d'Elpinice. També s'hi indica que pintà la stoà de franc, per ésser recordat amb honor per la ciutat, com narren els historiògrafs. Melanti també afegeix: «Doncs sense cap remuneració ornà els temples dels déus i l'àgora de Cècrope amb fites heroiques». Les pintures queden descrides detalladament per Pausànies, qui encara va poder tenir ocasió d'admirar-les. A les pintures s'hi representaren les grans fites militars, alhora històriques i mitològiques, d'Atenes. A més a més, la stoà contenia escuts de bronze i armament confiscat als vençuts. Aquesta stoà originà el nom de l'escola filosòfica dels estoics. El fundador del moviment, Zenó de Cítion, tenia el costum d'ensenyar-hi.

books

-Parla -li va dir es bon Jesús. -Ja serà prou que no lliguem caps. -Tinc sa mare a s'infern i voldria que la'n traguèssiu. -Si que és mal negoci! Però, veiam… que no passava mai es rosari sa teua mare? -Ca, home, ca! -Bé deuria dur s'escapulari des Carme! -Ca, home, ca! -I de caritat que no en feia? -Ca, home, ca! -Mai per un mai? -Un cop va donar un forc de cebes a un mort de fam. -Doncs, ja tenim es cap de treure. Que portun es forc. Ets àngels vàren córrer sa terra i vàren portar es trenat de bogues, que era ja mig podrit i sense cebes, perque es mort de fam se les havia menjades. -Té -va dir es bon Jesús -aquest és es cap, que has d'allargar a sa teua mare. Que s'hi aferru i amunt!

vilaweb

El govern grec ja ha sol·licitat formalment el tercer rescat. El mecanisme europeu d'estabilitat ha rebut la petició avui mateix, i aquesta tarda els ministres de finances de l'eurozona es reuniran en teleconferència per a discutir sobre aquesta petició de l'executiu grec. Grècia demana 50.000 milions d'euros en tres anys a canvi d'acceptar una reforma de les pensions de forma immediata i una reforma fiscal. Avui mateix, el primer ministre grec, Alexis Tsipras, ha defensat a l'Eurocambra que vol un ‘acord equilibrat' amb les institucions per evitar ‘una ruptura històrica' d'Europa. En un discurs a Estrasburg, Tsipras ha dit que proposa ‘reformes de veritat' i que té un ‘mandat clar i rotund del poble grec' per no acceptar les receptes de l'austeritat. ‘El meu país es va fer servir per experimentar amb l'austeritat, i l'experiment ha fracassat', ha dit el líder de Syriza. Segons Tsipras, els grecs no volen ser una ‘càrrega addicional pel contribuent europeu' però els diners del rescat van servir ‘per salvar els bancs grecs i europeus, mai van arribar als ciutadans'. ‘Assumeixo tota la responsabilitat pel que ha passat en els últims cinc mesos i mig', ha dit Tsipras als eurodiputats, avisant, però, que cal ‘reconèixer que la responsabilitat inicial per la situació de l'economia grega no és cosa dels últims cinc mesos i mig, sinó dels últims cinc anys i mig'. Segons Tsipras, el seu govern vol ‘reformes de veritat' que canviïn ‘el funcionament del país, que trenquin amb l'antic sistema polític'. ‘Hem de fer front de manera eficaç a les estructures d'oligopoli dels càrtels de l'economia grega', ha dit Tsipras, proposant també una forta lluita contra ‘l'evasió fiscal'. El primer ministre grec ha assegurat que els anteriors governs grecs van crear un ‘estat clientelista, van fomentar la corrupció i van reforçar els vincles amb les elits econòmiques'. El primer ministre grec ha dit que el mandat ‘clar i rotund' que li va donar el poble grec en el referèndum va ser per ‘canviar les mentalitats i les propostes que han portat a la ruïna el país' i no pas per ‘entrar en col·lisió amb Europa'. ‘Estem en un moment crucial, i la crisi grega en el fons representa la impotència col·lectiva d'Europa per trobar una solució a la crisi del deute, que es retroalimenta', ha advertit Tsipras. Segons el primer ministre grec, la història europea té ‘conflictes, però al final s'aconsegueix sempre arribar a terrenys d'entesa'. ‘Demanem un acord equilibrat per evitar un moment de ruptura històrica', ha dit Tsipras, demanat als seus col·legues europeus que s'adonin ‘del moment crític' actual i responguin, com ell ha dit que farà, ‘assumint la responsabilitat històrica' que tenen.

mitologia

A la mitologia grega, Elpènor (en grec antic Έλπήνωρ), és un dels companys d'Ulisses en la seva tornada de Troia. És citat per primera vegada al cant X de l'Odissea, en el moment de l'escala d'Ulisses a l'illa de Circe. És descrit com el més jove dels companys encara vius a aquell moment, i com un personatge en general mediocre, poc valerós en el combat, sense massa senderi o enteniment. Elpènor és l'únic company d'Ulisses que mor a l'illa de Circe. Havent-se embriagat, s'adorm al terrat del palau quan sent el soroll dels companys que es posen en marxa, s'oblida que ha de baixar per l'escala i s'estimba trencant-se les vèrtebres del coll. Ulisses el retroba en la seva baixada a inframon, quan Elpènor li reclama els honors fúnebres per al repòs de la seva ànima que van oblidar de fer-li; honors que Ulisses li ret al començament del cant XII. El filòsof Teofrast explica a la seva obra Històries de les plantes (Περὶ φυτῶν ἱστορία o De historia plantarum ) que, en el seu temps, al Laci, prop de l'anomenat mont Circeu, hom mostrava la pretesa tomba d'Elpènor. El personatge d'Elpènor dona nom a l'obra homònima de Jean Giraudoux, una novel·la breu mitològica publicada l'any 1919, on reescriu de manera humorística tres episodis de l'Odissea (Le Cyclope, Les Sirènes i Morts d'Elpénor). En la literatura grega contemporània destaca l'evocació d'Elpènor per part de Iorgos Seferis, tant al poema Argonautes, del recull Mithistòrima (Μυθιστόρημα) (1935), com, en especial, en la sèrie de poemes de Stratis el Mariner de Quadern d'exercicis (Τετράδιο Γυμνασμάτων) (1928-1937). Al seu torn, en el poemari de Seferis La Merla (Κίχλη) (1947), Elpènor personifica la voluptuositat. També adopten Elpènor, en la seva poesia política, Takis Sinópulos i Iannis Ritsos (Heroi, no - 1966). Ezra Pound, al Cant I de l'Esborrany de XXX Cantos (1930), descriu les circumstàncies de la mort d'Elpènor i el sacrifici que li fa Ulisses. Un dels sonets del cicle Món d'Ulisses, de Mercè Rodoreda està dedicat a Elpènor. Per altra banda, l'especialista en l'obra de Salvador Espriu, Rosa M. Delor, ha posat de relleu que la figura d'Elpènor és evocada, sense citar-la explícitament, en l'obra d'aquest El caminant i el mur, molt probablement en relació amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel, l'amic del poeta, mort en la seva joventut. Així, dins del referit poemari, la Cançó de la mort a l'alba (de les Cançons de la roda del temps), remetria a les exèquies d'Elpènor, i el poema Sí a a la cendra al·ludiria a l'amic mort (Elpènor/Rosselló Pòrcel) que Ulisses retroba a l'Hades. El poeta i hel·lenista Carles Miralles també dedicà un poema de joventut a Elpènor.

vilaweb

L'Ajuntament de Sabadell considera que la interlocutòria sobre la peça 28 del ‘cas Mercuri' que s'ha fet pública aquesta setmana evidencia que ‘diners públics es van destinar a una finalitat partidista'. En un comunicat, l'executiu local recorda que la magistrada assenyala que entre 2009 i 2012 va existir ‘un entramat delictiu' pel qual l'empresa de serveis de neteja Smatsa, del grup Vendex, finançava irregularment actes electorals del PSC, principalment a Sabadell, però també al Vallès Occidental, a canvi d'adjudicacions de serveis municipals en diverses localitats de la comarca. Per l'alcalde de la capital vallesana, Maties Serracant, aquesta informació ‘ratifica la necessitat de revisar els contractes realitzats' en aquella època. ‘Cal posar ordre i fiscalitzar les concessions per assegurar que prima el compliment del servei i no l'interès particular”, ha dit. Per la seva banda, el gerent d'Smatsa, Eugenio Díaz, s'ha mostrat disposat a col·laborar amb la justícia i aportar tota la informació que els sigui requerida. ‘L'equip de govern de l'Ajuntament de Sabadell lamenta que, a la vista de la interlocutòria, s'evidenciï que diners públics es destinessin a una finalitat partidista, la jutge constata la vinculació entre la concessió del servei de residus i neteja viària a l'empresa Smatsa i activitats de membres del govern de Manuel Bustos, així com actes de la campanya electoral del PSC, que governava en els moments dels fets', indica l'executiu. En aquest sentit, considera que la informació ratifica la necessitat de revisar els contractes realitzats en el marc d'aquest entramat delictiu i es refereix directament al d'Smatsa. ‘Tenim l'empresa que alguns van voler, però tenim dubtes de si era la que podia oferir el millor servei a la ciutat. Amb la informació de què disposem, cada cop hi ha més indicis que es van alterar les normes de contractació per afavorir Vendex', apunta el govern municipal que remarca que ‘la investigació ha posat de manifest que Smatsa va gastar molts diners a influir en l'adjudicació del contracte, no a netejar els carrers'. Smatsa diu que col·laborarà Eugenio Díaz, gerent d'Smatsa, ha assegurat que, encara que pugui semblar contradictori, s'ha tret un pes de sobre un cop ha sabut que el citarien a declarar a ell i a altres responsables de l'empresa. ‘Són sis anys des que va sortir el ‘cas Mercuri' i es va decretar la peça separada, durant aquest temps tothom hi ha dit la seva, a partir de trossos del sumari trets tothom podia opinar menys nosaltres, que ens hem limitat a dir que pensàvem que ens trucarien, la pena és que no ens truquessin abans', ha assenyalat. En aquest sentit, s'ha mostrat tranquil malgrat estar investigat, motiu pel qual ha dit que espera poder aportar totes les dades que la jutge li demani.

bios

Bàrbara Sagrera Antich (19 de febrer de 1974, Felanitx, Mallorca) és una filòloga mallorquina, professora de la Universitat de les Illes Balears, especialitzada en fraseologia. Bàrbara Sagrera realitzà els estudis primaris i secundaris a la seva ciutat natal, Felanitx, i el 1992 inicià a la Universitat de les Illes Balears (UIB) els estudis de la llicenciatura de filologia catalana. El 1997 s'hi llicencià i després impartí classes a diferents centres de secundària de les Illes Balears i a l'Escola Oficial d'Idiomes. El 2015 es doctorà a la UIB amb la tesi Corpus de fraseologia de les Illes Balears: classificació, descripció i contextualització, dirigida per Caterina Valriu Llinàs. Entre 2017 i 2020 fou directora gerent de la Institució Pública Antoni M. Alcover, a Manacor. El 2007 publicà Les cançons populars del Diccionari català-valencià-balear (Moll), que aplega un gran nombre de cançons, sovint en formes diferents de les ja conegudes i publicades en altres aplecs. Manté les divisions en seccions temàtiques pròpies del Cançoner popular de Mallorca i ofereix la singularitat d'ordenar les cançons a partir de la paraula per la qual la cançó apareix en el Diccionari català-valencià balear. Moltes d'aquestes paraules avui han caigut en desús, sovint són dialectals o arcaiques. El 2019 publicà el Corpus de fraseologia de les Illes Balears (Món de llibres), un important treball descriptiu d'un corpus de fraseologia representativa del parlar de les Illes Balears. Es tracta d'un treball que l'inicià en la seva tesi doctoral llegida el 2015, per a l'elaboració de la qual emprà el Cançoner popular de Mallorca, el Diccionari català-valencià-balear, les rondalles mallorquines de mossèn Antoni Maria Alcover i de l'Arxiduc Lluís Salvador, més les recopilacions rondallístiques de les Pitiüses de Joan Castelló i les de Menorca d'Andreu Ferrer i de Francesc Camps. És un llibre extens, de 792 pàgines, que conté 14 542 unitats fraseològiques, aquelles fórmules fixes i que no tenen un significat directe amb relació al que diuen (parèmies o refranys, locucions de naturalesa diversa i enunciats que es col·loquen en determinats contextos). S'hi inclouen les variants documentades. És un llibre teòricament molt ben fonamentat en els corrents lingüístics que defineixen, estudien i classifiquen les unitats fraseològiques. Aquest treball fou guardonat amb el Premi Antoni Maria Alcover d'Assaig, dels Premis Ciutat de Manacor, el 2017, la qual cosa li permeté publicar-lo; i amb el premi Miquel del Sants Oliver, dels Premis 31 de Desembre de l'Obra Cultural Balear, el 2019.

mitologia

Les Dionisíaques (en grec antic Διονυσιακά Dionysiaká , també anomenades Basàricas, Βασσαρικά Bassariká ) de l'egipci Nonnos de Panòpolis és el nom d'un poema escrit en hexàmetres dactílics, compost probablement entre 450 i 470, lloant el déu Dionís. Les Dionisíaques consten de 48 cants, una evident al·lusió a Homer, ja que la Ilíada i l'Odissea inclouen 24 cants cadascuna des del període hel·lenístic. La composició del poema s'ajusta a les normes establertes pel retòric Menandre de Laodicea (finals del segle iii) per a la lloança d'un sobirà: Encara conserva l'hexàmetre dactílic, vers clàssic de l'epopeia homèrica, Nonnos obeeix les normes de versificació establertes pel poeta Cal·límac de Cirene (segle III, aC) A més, es basa en la pronunciació del grec contemporani: l'accent d'intensitat és substituït pel prosòdic. Com Quint d'Esmirna en les seves Posthomèriques , Nonnos no dubta a presentar versos i fins i tot episodis complets diverses vegades en el seu treball. De la mateixa manera, li agrada variar els patrons i estils, justificant pel caràcter proteic del déu al que canta. Quan es dirigeix a les muses en el preàmbul, exclama: La primera edició que es va publicar és la de G. Falckenburg, Anvers, 1569, en quart. El 1605 va aparèixer a Hanau una edició en octau, amb una traducció al llatí. Una reimpressió d'aquesta, amb una dissertació del Sr Heinsius i esmenes de Joseph Juste Scaliger, va ser publicada en Leiden (1610, vuitè). Una nova edició, amb un comentari crític i explicatiu, va ser publicada per F. Graefe, Leipzig, 1819-26, en 2 toms, vuitè. En espanyol hi ha una traducció en quatre toms publicada entre 1995 i 2008, a càrrec de S. Manterola i L. Pinker (vol. 1) i D. Hernández de la Fuente (vols. 2-4).

books

-Gonta… gonta de llevant. -Vinga… Vinga!… -Tomba! Tomba! -Amunt… que és sa darrera corda! Ja surten els calons i les pannes. Les surades es breçolen damunt les ones que lluen amb la primera mirada del sol ixent. En els cors de la gent de l'art, aleteja l'esperança, neix el desfici de veure ço que han hajat. Tots pugen i baixen de pressa per la platja, estirant amb coratge la xarxa amb els estrops i fent crits per a atiar els companys mentres la mestra s'acosta a cada respir. -Aneu baixant l'art. -Vinga! Amunt minyons! -Vinga, vinga que ja eixuguem!

vilaweb

El president Carles Puigdemont ha descartat que la resposta de l'independentisme a la sentència del Tribunal Suprem espanyol hagi de ser un avançament electoral. En una compareixença a Brussel·les, Puigdemont ha dit que unes eleccions a Catalunya debilitarien ‘clarament' les institucions, i que el que cal fer és reforçar-les. ‘L'enfortiment de les institucions no és compatible amb les presses electorals, i el govern i el parlament han de respondre forts', ha dit. Respecte de la cimera del cap de setmana a Ginebra, ha explicat que va servir per a ‘començar a avançar' sobre ‘objectius comuns' dels partits independentistes i les entitats. En aquest sentit, Puigdemont ha augurat que s'obrirà un nou cicle polític després de la Diada, la sentència del Suprem i el judici contra el president de la Generalitat, Quim Torra, al TSJC. Sobre la seva hipotètica investidura, ha afirmat que està ‘a disposició' del Parlament de Catalunya. Torra ha afegit que l'objectiu d'investir Puigdemont ‘continua allà'. Tanmateix, han assegurat que l'objectiu és que pugui exercir d'eurodiputat una volta el Tribunal de Luxemburg resolgui el cas, i això és incompatible amb mantenir l'escó al parlament. ‘Quan sigui eurodiputat, com que els dos càrrecs no són compatibles, hauré de prendre la decisió', ha dit Puigdemont. Puigdemont també ha criticat el PSOE per haver descartat de reunir-se amb representants de JxCat per a parlar de la investidura de Pedro Sánchez com a president espanyol. Els socialistes espanyols ho han descartat argumentant que no tenen res a parlar amb JxCat.

vilaweb

La jutgessa de l'Audiència espanyola Carmen Lamela serà qui haurà de decidir si tramita la querella contra l'advocat Gonzalo Boye, contra Carles Puigdemont, els consellers exiliats, la jutgessa belga que ha admès la demanda contra Pablo Llarena i la traductora d'aquesta demanda. Lamela és qui va començar a instruir la causa per rebel·lió contra els membres del govern i contra Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, i qui va prendre la decisió inicial d'empresonar-los tots. També ha instruït la causa per sedició contra el major Josep Lluís Trapero i la intendent Teresa Laplana. La causa general del procés va acabar essent assumida per Llarena. Però la posició bel·ligerant de Lamela contra el procés i els dirigents independentistes és ben clara; no tan solament per les decisions que va prendre i les mesures preventives que va dictar, sinó també per l'explicació dels fets que va fer, considerant bo el relat de la violència del primer d'octubre que va inventar la fiscalia, i fins i tot per la seva actitud quan va prendre declaració als consellers, just abans d'empresonar-los, mirant el mòbil quan li parlaven. Ara Lamela haurà de decidir si admet les querelles que han presentat la formació ultra Vox i el Movimiento 24DOS, de juristes de perfil ultradretà i filofranquista, que acusen els querellats de prevaricació, usurpació de funcions i presentació de traducció falsa i falsedat documental. Entre els querellants, hi ha un ex-jutge del Suprem, Adolfo Prego, que fa apologia del franquisme i que ha estat l'advocat de María Dolores de Cospedal; i també el catedràtic Nicolás González-Cuéllar, que és l'editor dels llibres que publica el jutge Manuel Marchena. Doncs Manuel Marchena és el president de la sala segona del Tribunal Suprem, l'última instància penal del poder judicial, i qui haurà de jutjar la causa contra l'1-O. Perfil: Manuel Marchena, un home del PP al capdavant del jurat contra l'1-O Gonzalo BoyeAquesta querella contra Boye, presentada per una formació ultra i per un amic del magistrat que jutjarà el primer d'octubre, ha anat a parar a la taula de la jutgessa que va començar a instruir l'1-O i que va ficar mig govern i Sànchez i Cuixart a la presó. Aquesta querella és la forma jurídica que ha pres l'ofensiva contra Gonzalo Boye i els advocats dels represaliats. Abans, l'ofensiva ha tingut una dimensió mediàtica i política, com a reacció a l'impacte i la sensació de pànic que aquest agost va originar la demanda civil presentada contra Pablo Llarena per part de Puigdemont i els consellers a l'exili en un jutjat de Brussel·les i que va ser admesa a tràmit. Una demanda contra el jutge instructor de la causa del primer d'octubre per haver-ne fet declaracions fora de l'àmbit jurisdiccional, per haver pres posició sobre la consideració dels acusats com a presos polítics. La demanda contra Llarena va ser menystinguda, de primer, però ha acabat esdevenint una qüestió d'estat, en paraules del president del govern espanyol, Pedro Sánchez. El seu executiu ha acabat pagant mig milió d'euros de l'erari públic per a la defensa de Llarena, atenent una petició d'empara feta pel jutge fora de termini i avalada pel Consell General del Poder Judicial, enmig d'una forta polèmica i de divisió interna. Un error en la traducció jurada de la querella presentada pels advocats a la jutgessa belga va ser agafada per una certa premsa de Madrid per a desfermar una campanya contra Gonzalo Boye en concret i contra tots els advocats dels exiliats en general. Fins a la presentació d'aquestes querelles contra Boye, Puigdemont, els consellers, la traductora i la jutgessa belga. Boye va demanar empara al Col·legi d'Advocats de Madrid, que va respondre donant suport a Pablo Llarena i desatenent la demanda del seu col·lega. La posició és unànime en tots els poders i els estaments de l'estat, també en la campanya contra els advocats. I ara serà ni més ni menys que Carmen Lamela qui hi haurà de dir la seva.

vilaweb

El director de TV3, Vicent Sanchis, ha respost de nou les acusacions de manipulació de la televisió pública en una conferència a l'Institut de Seguretat Pública de Catalunya amb motiu de l'obertura de l'any acadèmic 2018-2019. ‘Volem ser una màquina d'agitació en el millor sentit, agitar les persones i les consciències. Volem informar i interpretar bé la realitat, no amagar res', ha reflexionat. En aquest sentit, Sanchis ha assegurat que qui acusa els mitjans d'adoctrinar ‘considera que la gent que els mira són idiotes'. Així mateix, ha demanat als agents evitar fer el ‘caldo gros' en l'ús de les xarxes socials i no fer prevaldre la raó del més fort, perquè potser no és la del més just. ‘Entenc que parlo amb gent acostumada a la disciplina, però que també s'ha d'acostumar a mirar el què és just i el què no. La força no sempre és justa', ha reblat, alhora que demana treballar amb honestedat. Davant de tot això, ha afirmat que tant la policia com els mitjans només els queda la credibilitat i el prestigi per a continuar treballant. Paral·lelament, també ha demanat als agents anar amb cura en l'ús de les xarxes socials per evitar unir-se ‘al caos, al qüestionament i la bronca'. Sanchis ha assegurat haver-ne ‘estat víctima'per part ‘d'alguns altres cossos policíacs' i creu que és una actitud que no han de tenir ni la premsa pública amb vocació de servei al país ni una policia amb la mateixa vocació. En aquest sentit, també ha assegurat que la televisió pública catalana no té competència ni pública ni privada perquè ‘TVE no té vocació de ser-ho, els fets ho demostren'. ‘Això no vol dir que tinguem l'ajuda, la comprensió o la complicitat des de l'estat, que no passa. Hi ha moltes dificultats per fer la feina', ha afirmat. Creu que alguns conceben TV3 com una televisió regional i que volen antropològic” i acusa l'estat de no acabar d'entendre els mitjans públics catalans fins al punt que a vegades els agradaria que no hi fossin.

bios

Anna Maria Cabeza i Gutés (Sabadell, 19 de juliol de 1960), és una periodista i escriptora catalana. Anna Cabeza va estudiar interpretació a l'Institut del Teatre i es va llicenciar en Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona. Té un màster en escriptura per a cinema i televisió. Ha treballat en diversos mitjans de comunicació, entre els quals Ràdio 4, Avui, La Vanguardia i El 9 Nou. Va ser redactora del departament de creació de l'empresa de jocs educatius Educa. Com a escriptora, ha escrit uns quants llibres, la majoria per a públic juvenil, entre els quals destaquen Entre bastidors i Un dia sencer de blat, inspirat en la figura del pintor Ramon Noè. Va dinamitzar un club de lectura a la Biblioteca Vapor Badia de Sabadell. Per a l'Ajuntament de Sabadell, ha participat en l'activitat Seguint el Fil i ha escrit el calendari de la dona 2015. El 2022 va interpretar Plaer o felicitat? La vida de Colette sense censura, un monòleg teatralitzat a partir de l'obra Colette Uncersorded, de Zack Rogow i Lorri Holt, traduït i interpretat per la mateixa Anna Cabeza i dirigit per Jeroni Oller.

bios

Esther Martínez-Pastor (Barcelona, 1914 – Barcelona, 2005) va ser una poeta catalana. Va cursar la carrera de magisteri, obtenint-ne el títol l'any 1933. El mateix any va superar els exàmens per accedir a una plaça de mestra nacional. El 1938 va exercir de mestra a Casserres, però, a la fi de la guerra civil, va ser «avaluada» o «depurada», segons la terminologia franquista, i va ser apartada de l'exercici. Martínez-Pastor, tot i mostrar una habilitat innata per la poesia des dels primers textos, va guanyar riquesa expressiva a mesura que va evolucionar. L'autora va escriure des d'una gran llibertat d'esperit i sense impostacions desproporcionades. La seva, és una poesia propera, que defuig el registre èpic, construïda des de l'autoconeixement, la memòria i la nostàlgia. Martínez-Pastor va escriure sobre el desamor, la solitud i l'acció devastadora del temps.[cal citació] També es va interessar per la ciència; així va publicar un llibre, Òrbita (1996), dedicat als planetes i satèl·lits del sistema Solar. Segons paraules del físic i poeta David Jou, el seu poema «Mart» (He descobert un cel color taronja/ que m'és irrespirable i que em fascina...) sembla una anticipació del que veié la sonda Sojourner, o Mars Pathfinder, que l'estiu de 1997 va estar enviant imatges de Mart. Alguns poemes seus han estat inclosos en antologies de poesia en català, com ara, Contemporànies. Antologia de poetes dels Països Catalans (coord. Vinyet Panyella, Institut Català de la Dona,1999) o Eròtiques i despentinades. Un recorregut de cent anys per la poesia catalana amb veu de dona (coord. Encarna Sant-Celoni, Arola, 2008). El 18 de juny de 2011, a la llibreria Ona Llibres de Barcelona, es va presentar el llibre La vida a cau d'orella, una antologia pòstuma de l'obra poètica de l'autora, publicada per Témenos Edicions, volum ideat com un reflex de la diversitat, i alhora la coherència, de la proposta poètica de Martínez-Pastor. A la presentació van intervenir l'editor Carles Cervelló, l'escriptor i curador de l'obra Miquel-Lluís Muntané, el poeta Carles Duarte i la filla de l'autora. Entre d'altres guardons, Martínez-Pastor va guanyar el Premi Benet Ribas (RECVLL) de poesia (1991), el Premi Montseny (1994), i el premi Flor Natural dels Jocs Florals de Calella (2002), amb el poema Fa deu mil anys. Martínez-Pastor va publicar al llarg de la seva vida un total de vint-i-dos llibres, ideats i aplegats per ella mateixa; després del seu traspàs, però, han vist la llum noves publicacions amb nous poemes que havien quedat involuntàriament amagats.

mitologia

Segons la mitologia grega, Naupli (en grec antic Ναύπλιος) fou un heroi, fill de Clitoneu. Destacat navegant, va participar en l'expedició dels argonautes com a pilot, després de la mort de Tifis. Casat amb Clímene, filla de Catreu, fou pare d'Èax, Nausimedont i Palamedes. Naupli és l'heroi viatger per excel·lència. Els reis recorrien a ell com a pilot experimentat, per a enviar a l'exili a determinats membres de la família que havien caigut en desgràcia. Hi ha diverses llegendes, molt semblants en les quals Naupli juga el mateix paper: Una és la llegenda de Tèlef. Àleu, pare d'Auge, li va confiar la filla que havia estat seduïda per Hèracles amb la missió d'ofegar-la. Durant la travessia va néixer el petit Tèlef i Naupli, compadit els va portar cap a Mísia. Una altra llegenda diu que Catreu li va confiar les seves dues filles, Aèrope i Clímene, segons uns perquè s'havien unit amb uns esclaus, o segons una altra versió perquè un oracle li havia dit que un net seu el mataria. Catreu va confiar les seves filles a Naupli amb l'ordre de llençar-les al mar, però les va salvar: Va doner Aèrope a Atreu (o a Plístenes) i es va casar amb Clímene. El seu fill Palamedes es va unir a l'armada grega contra Troia, però allà va ser lapidat per unes falses acusacions d'Odisseu. A partir d'aquell moment, Naupli va buscar la venjança. Va escampar la brama entre les mullers dels combatents que els seus marits eren morts o tenien concubines, i va impulsar les dones a tenir amants. Va aconseguir-ho especialment en els casos de Clitemnestra, la dona d'Agamèmnon, de Meda, la dona d'Idomeneu i d'Egialea, la de Diomedes. Ho va provar amb Penèlope, però sense èxit. Però Anticlea, la mare d'Odisseu, el va enganyar: li va anunciar a Naupli la mort d'un dels seus fills, i, en el seu dolor, es va suïcidar. Una mica abans, havia encès fogueres als esculls dels Cafareu, a Eubea, perquè s'hi estavellessin les naus que tornaven de Troia fent creure als navegants que arribaven a port.

books

Aquesta situació no podia durar gaire temps. A poc a poc s'anà calmant, i aleshores adoptà la calculada posició de donzella tràgica. Quan parlava amb les noies de la seva edat se les donava d'escèptica en qüestions d'amor, deia que no valia la pena de viure, i que ser dona era la més trista condició; i de tant en tant feia uns sospirs estudiats, i una líquida perla se li entretenia una estoneta pel blanc del ulls, i es precipitava, finalment, i moria en la fina convexitat de les seves galtes. Ella no parlava mai de la seva desgràcia ni del seu amor, però de tant en tant hi feia al·lusions simbòliques que deixaven la gent amb la boca oberta sense entendre'n un borrull, i, quan li presentaven una nova amiga, la tenia per informada del seu cas: es creia que tothom era obligat a saber-ho, a compadir-la, a admirar-la, perquè el que li havia passat no deixava de ser una cosa extraordinària. La seva germana, dona eminentment pràctica i burgesa, procurà domar-la tot el possible, treure-la de les parets de casa seva, tan impregnades de pessimisme malaltís, i evitar-li aquells sopars callats i tristos en companyia de la seva mare, que es resolien amb quatre cullerades de sopa i amb un ou passat per aigua, engolit amb mitja dotzena de sospirs i amb molt poca gana. Els istius sobretot, la retenia una temporadeta al seu costat, i Paulina s'anava distraient a poc a poc, i anava normalitzant la seva ànima. Aquella mena de tivantor que hi havia abans entre les dues germanes anà desapareixent; perquè, si abans Paulina es creia inferior a la seva germana per la seva posició social, després de la mort d'en Mantecón, encara que la posició era la mateixa d'abans, la inferioritat de Paulina quedava compensada per la tragèdia, i la desfeta del seu amor era una cosa cotitzable, i espiritualment Paulina s'havia enriquit no poc, i ella gaudint del balanç del marit d'Elisa, es creia posseir aquella superioritat que senten els genis tronats quan alternen amb els milionaris. Paulina Buxareu tornà a ser una noia com totes; una mica trista, perquè passaven els anys i l'amor no venia. Paulina feia uns grans escarafalls dels homes: deia que mai més, mai més; però, per altra banda, cap pretendent tantejà el cor endurit. I aneu a saber, si tenien raó aquelles ànimes xafarderes que aplicaven a Paulina allò de la guineu: que quan no les pot haver diu que són verdes! Naturalment que en aquestes coses no ens hi hem de ficar: tot el que jo he pogut recollir sobre el passat de Paulina no revela sinó que era una donzella dolça, piadosa, una mica esmorteïda, senzillament amable, gran llegidora de literatura i excel·lent dansarina de rigodons: no recordo ben bé si de rigodons o de llanceros. Un matí del mes de febrer, que feia molt fred i hi havia a Barcelona no sé quina mena de passa, la mare de Paulina Buxareu, després d'una curta malaltia, morí, relativament jove encara. El seu gendre es portà com un home: es cuidà de tot amb una sol·licitud digna d'elogi. Per a l'enterrament i els funerals no s'hi estalvià res, i la parentela quedà admirada i satisfeta.